Hi ha més parelles, pel terra, algunes discutint. Aquestes no s’acaben de conèixer i potser no duraran més que aquesta nit. Segueixo caminant. El semàfor està vermell, miro a banda i banda i continuo. Ja ha passat el perill; aleshores començen a sonar els Judas Priest. Criden. Dins de la meva orella. Podria parar-los, però de fet hi són per voluntat pròpia.

No sé on sóc. Lepant és després de Marina? La intuició diu que sí. No hi ha ningú al carrer. L’última vegada vaig acabar al carrer de circumvalació que em va despistar perquè no va recte i vaig acabar fent una volta que em va molestar molt. No em trobo ningú. I no em molesta. L’únic que em fa por és trobar-me amb el carrer de circumvalació.

Encara no sé on sóc i continuo caminant. Un carrer gros i unes escales. Llums. Una persona que camina rapid, com si tingués por. Jo sóc inofensiu, però intento que ningú se n’adoni. Em sembla que el conec. El carrer, clar. D’acord, no m’estic perdent. Però encara puc donar volta. El carrer no em sona però crec que la direcció és correcta. Crec que hi he passat abans. Un grup de gent discuteix. Com que els Judas Priest continuen cridant, no els sento.

Via Laietana clarament. La travesso perquè no passa ningú i segueixo. A la plaça de Sant Jaume no hi ha el president ni l’alcalde, tan sols dos taxis. S’esperen i se’n van. Arribo a la rambla. Ningú m’ha donat flyers pel camí ni ha intentat parlar-me en anglès. El cantant de Judas Priest segueix cridant. Per això si algú ha intentat vendre’m quelcom no l’he sentit.

La rambla està plena d’estrangers parlant en idiomes estranys i no tan estranys. Unes noies caminen amb prou feines. On deuen viure? Passo un carrer de llarg perquè no m’agrada caminar-hi de nit. El següent és més segur i m’hi endinso. Més personatges, tots molt moderns, amb barrets i aparença cool. El carrer sembla paralitzat, els conductors de cotxe tenen por d’atropellar a algú i els grups es mantenen ferms obstacultizant el carrer. Tanmateix hi passo pel mig i arribo a la plaça. Els Judas Priest toquen una melodia infernal i la plaça està plena de llaunes de cervesa; espero que buides. Entro i em trec els Judas Priest de les orelles. Deixem-ho per un altre dia.

You don’t have to be old to be wise
– Judas Priest, You don’t have to be old to be wise

D’altra banda, les treves amb la pluja m’impulsen, encara que només sigui una estona, a sortir per aprofitar la poca llum natural i el cel descobert. En aquests moments en comptes del soroll dels trons i de l’aigua se senten els ocells cantant com si haguessin de dir tot allò que el rebombori els ha fet callar.

Des del balcó veig les plantes del veí, ufanoses. Sembla que a elles la pluja els aprofita, però la veritat és que ja porten temps així. Hi ha unes plantes amb unes fulles tan grans que hom es podria aixoplugar a sota d’una sola d’elles. Potser serien més útils que el meu paraigua, que després d’un cop de vent s’ha trencat i mulla més que protegeix.

El veí hi té una taula al pati. És vella, de fusta i amb la humitat ha quedat plena de verdet. No és que el pati sigui tan ombrívol, però la fusta no deu estar envernissada. Al damunt, hi ha unes quantes cireres escampades, vermelles, lluents. El veí deu ser una persona feliç. Al cap i a la fi, les cireres porten la felicitat.

There in the middle of the people he stands,
Seeing, feeling.
— Rainbow, The Temple of the King

Res a veure amb el meu petit poble de costa, on a les cinc de la tarda qui s’apinyen són les sargantanes torrant-se al sol empastifades de crema i a les cinc del matí es pot creuar d’una punta a l’altra sense trobar ni una ànima — i ja m’està bé.

Hi ha un moment, però, en què el Raval s’adorm. Cap allà les vuit del matí, els darrers buscadors de festa ja s’han amagat de la llum del sol, bé a casa seva o en un after més fancy. Els servesa-bier ja fa estona que han tancat la parada, que han mantingut oberta tota la nit incordiant els transeünts cada cinc metres. Les prostitutes també han desaparegut en algun moment de la nit, i és que moltes porten exhibint-se ja des de primera hora de la tarda. Els botiguers matinen, i alguns comencen a obrir les persianes, però no els seus clients, que aprofitaran per dormir una estona més. Al cap i a la fi, el teatre s’ha de tornar a muntar i els actors estan descansant.

Quan la funció comenci al cap d’una estona, els ocells començaran a xisclar i les estàtues a no moure’s. Pels carrers més estrets hi passejaran paquistanesos vestits de blanc, magrebins amb jaquetes de cuir i vels fins als turmells, índies vestits amb massa colors i massa joies.

Però quan el sol estigui ben alt, i les palmeres desprenguin una olor mediterrània, la mescla de colors haurà portat la vida al carrer. I si passegeu pel barri no podreu evitar un somriure i fixar-vos amb els nens que corren i juguen. De grans, aquests nens potser us robaran. O potser pilotaran l’avió que us porti de vacances. Ja m’ho sabreu dir.

De moment, cap d’aquests personatges ha sortit al carrer. Només un gat en un balcó treu el cap i mira cap a la llunyania, cap a un carrer encara buit. Al mig, un gat molt més gran, molt més gras, fa encara més anys que s’ho mira. A cap d’ambdós sembla importar-li una persona que camina pel carrer i se’ls mira fixament.

We question all that is wrong
We discuss conspiracy
Are we enemies of the state?
Or idealist bourgeoisie?
— NOFX, The Marxist Brothers

Ara bé, l’empresa que ha creat els xips de les smartcards no distribueix les fonts dels seus drivers i ni tan sols en distribueix binaris per a GNU/Linux amd64, així que m’he quedat encallat ben aviat en el procés d’instal·lació. Fins i tot en el cas que existissin binaris, tinc els meus dubtes sobre si en aquest cas els faria servir per alguna cosa seriosa, ja que seguretat no és la primera paraula que em ve al cap quan se’m parla d’ofuscació.

Així que he decidit emprenyar una mica l’UPC. Començo educadament, és clar. Després d’un intent d’enviar un formulari de contacte, frustrat per una mala configuració del seu servidor de correu, ahir vaig aconseguir una adreça i enviar-los un correu directament. La part important diu així:

Com que no trobo els drivers per al meu sistema operatiu i arquitectura (GNU/Linux raonablement recent x86_64) al web http://www.upc.edu/identitatdigital, he pensat en compilar-los jo mateix, però tampoc he estat capaç de trobar-ne el codi font. Em podeu indicar on obtenir-lo?

Aniré publicant els resultats a mida que els vagi obtenint. Prepareu les crispetes.

L’A és un estudiant que conec des de fa temps; és molt bo, tot i que no un geni, i té unes capacitats extraordinàries que el faran (si tot va bé) un seriós investigador matemàtic. A en B també el conec, tot i que menys. Se’l pot trobar en algun lloc de la manxa el nom del qual no vull recordar, i és espavilat, tot i que no té la mateixa capacitat, formació ni empenta que l’A.

Un incís: jo no sóc ni l’A ni en B, però sí que tinc un fort biaix a favor d’A. Tingueu-ho en compte mentre llegiu per destriar la subjectivitat que, en qualsevol cas, no penso evitar. D’altra banda, ni A ni B són una sola persona sinó vàries.

Una altra diferència és que en B treu unes notes enormement més destacables que les de l’A. No pas perquè l’A no sigui treballador, sinó perquè les avaluacions a la universitat on estudia B són més generoses. Punt. És la millor justificació. I en això tant l’A com en B hi estan d’acord.

I encara una altra diferència: en B té beques d’excel·lència i de formació per a l’investigació, mentre que a l’A no li donen ni les gràcies. La universitat B s’ha adonat que confeccionant un expedient modèlic als seus millors estudiants (perquè no ens enganyem, en B és bo) obté més beques, que es tradueixen en més prestigi objectivament.

I em direu, perquè no es té en compte això a l’hora de ponderar les qualificacions? Perquè contràriament al que sembla pel que he explicat fins ara, la mitjana a B és menor que a A. Perquè com que a B els estudiants no fan res, estar al capdavant és estar molt al capdavant.

Què vull dir amb tot això? Que està molt bé tenir criteris objectius per no discriminar les persones. Però que aquests criteris poden ser molt desencertats, perquè només mesuren una petita part del que cal. I sí, els resultats que donen poden ser bons amb un marge de confiança del 95%. Però què passa amb la resta?

A més, donats uns criteris objectius i públics és relativament fàcil adaptar-s’hi. Diguem-ne hackejar els criteris, tot i que no m’agradi la connotació negativa — i incorrecta — de la paraula.

En aquest aspecte envejo les empreses. Que fàcil és proposar una entrevista, amb entrevistadors subjectius que poden acceptar o rebutjar sense compromís — tret que no respectin les normes bàsiques sobre discriminació —, que poden fer servir mètodes objectius per apuntar, però que tenen una persona al darrera per disparar — altra vegada l’analogia no és la millor —. I considero que el personal a l’administració pública sovint s’adequa més a la qualificació de màquina que pas de persona.

Cal posar èmfasi en que s’han aconseguit molts avenços tecnològics modelitzant matemàticament processos i aplicant-los tècniques de predicció i optimització. Però sovint s’oblida que estem tractant amb un model, i que cal la supervisió d’algú que entengui què està passant, que sàpiga interpretar resultats, en comptes d’utilitzar cegament la sortida d’un algorisme.

A més, darrerament he tingut l’oportunitat de treballar amb algorismes d’aquest tipus, i he comprovat que bons que poden arribar a ser, però a la vegada que fràgils. Com unes dades indesxifrables per un ordinador obtenen una explicació ràpida per part d’un humà, que utilitza el sentit comú, sigui el que sigui que signifiqui, per afegir una nova variable incorrelada al model i corregir-lo.

Un altre exemple, llegint sobre algorismes d’anàlisi de dades em vaig trobar amb una fórmula per decidir si un inversor era bo o no. El seu autor insistia vehement en que només es tractava d’un indicador per ajudar a la persona encarregada de prendre les decisions. No m’imagino quanta gent deu haver anat a parar al carrer innecessàriament per culpa de males interpretacions. D’altra banda, tampoc em sap greu que els inversors se’n vagin al carrer.

I si se’m permet concloure, tot i que no puc demanar l’eliminació dels criteris objectius per la seva inviabilitat a no ser que doni una solució — que no tinc — el que sí que pretenc és fer-vos reflexionar sobre la pròxima vegada que feu cas a una estadística. És un número, cony! Penseu si està bé!

Canvia la sort
aixeca’t ja de terra i canvia la sort.
— Sopa de Cabra, Fes la teva sort

No puc evitar la sensació de que hi ha coses que no controlo i que, per tant, no puc fiar-me de que surtin bé. Però quan arriba el moment el món s’emmurria en no donar-me la raó. Hauria de relaxar-me? Ara mateix estic pensant en un clar exemple (extern a mi) de que la resposta és sí. I a més, la darrera vegada que vaig aplicar-me a mi mateix la idea de pensar menys va funcionar. No em refereixo a estudiar menys, clar.

Nota mental: pensar menys.

One hundred thousand riders
We can’t all be wrong
— Manowar, Carry On

Happiness is a warm gun
— The Beatles, Happiness is a warm gun

Una altra manera de veure-ho. I que algú m’expliqui per què tot té sentit últimament, que em faig por a mi mateix.

Després d’aquesta confusa introducció passo a parlar sobre el contingut del paquet. Resulta que per a un matemàtic és convenient disposar d’uns quants llibres de consulta permanentment, a part d’aquells que pugui utilitzar puntualment obtenint-los a partir d’una biblioteca. Però els preus dels llibres, com més avançats i més específic és el seu públic, més alts són. Recordo que el professor d’economia va estar una classe explicant que així és com havia de ser.

Però dec ser bastant totxo, perquè encara no he estat capaç d’entendre-ho. Com a estudiant no trobo raonable preus de 50 i fins a 100 euros per un llibre, per molt bo que sigui i esforç hi hagi dedicat el seu autor. I així en el seu moment em vaig posar a buscar alternatives i em vaig trobar amb amazon.cn, una sucursal xinesa del gegant abans dels llibres i ara gairebé de tot amazon.com.

Resulta que allà els preus són 10 vegades menors que els internacionals. Una part és perquè el cost de la vida a a xina és menor, però llevat d’articles de primera necessitat (menjar,…) la diferència no és tan abismal en cap cas. Tampoc la qualitat n’és responsable: els llibres xinesos estan impresos i enquadernats tan bé com els occidentals.

Només queda considerar una important reducció en els beneficis de les editorials i els autors. Com que els convé, els xinesos tendeixen a fer poc cas dels drets de còpia d’autors forans en els seus productes, de manera que segur que s’estalvien una bona part dels royalties. Ara, què passa amb les editorials? Si Springer és capaç de rebaixar periòdicament els seus llibres un 50% durant la Yellow Sale, és que quan no els rebaixen estan obtenint beneficis monstruosos (aquí es podria comentar també el sector tèxtil).

Alguns matemàtics s’han sumat a la filosofia d’alliberar el coneixement i ofereixen les seves obres a qui les vulgui aprofitar, i no pas perquè siguin textos pèssims que ningú voldria publicar. Parlo de les Course Notes de J S Milne, per exemple. El món acadèmic, però, sembla cada vegada més cínic i proper a la indústria que mai. Cal publicar per menjar. La “unitat mínima publicable” ja no és motiu de broma. I això es deu a una manca de mètodes objectius per avaluar la feina en investigació.

Deixant a banda la descripció d’un model de retribució de la feina ideal, està clar que cal canviar-lo. O com a mínim posar-li pedaços a curt termini. Deixaré les coses clares: vull comprar llibres. Vull pagar als músics i compositors. Als actors i directors de cinema. Però no a les editorials, discogràfiques i distribuïdores. Quan els continguts siguin lliures i pugui distribuir donacions de manera justa, en parlem.

Remember what the dormouse said: “Feed your head”
— Jefferson Airplane, White Rabbit