L’estúpida llei sobre els teclats espanyols

En un acte de genialitat i patriotisme, els nostres colonitzadors van decidir que la influència colonial dels EUA era una vergonya, i que per defensar la integritat cultural del seu país calia imposar que tots els teclats venuts en territori dominat per sa majestat comptessin amb una tecla per a la ñ.

Certament, és pràctic disposar d’una tecla per a la ç, i també d’una altra per a la ñ en les ocasions en què escric en castellà o m’hi obliguen raons administratives. Ara bé, aquestes tecles tenen un preu associat, que és la redisposició dels símbols propers. I a més, algun il·luminat va pensar que seria convenient moure’ls encara més lluny. Així quedava un teclat «chulo».

Molt maco, però impràctic per a programar-hi. Els dissenyadors de llenguatges de programació van decidir que per fer la feina més fàcil als seus usuaris, utilitzarien símbols de fàcil accés amb el teclat americà estàndard. D’acord. Aleshores els programadors poden adherir-se a l’estàndard i fer servir el teclat americà en comptes de combinacions de tecles dignes fins i tot de l’Emacs.

Tots? No. Els residents a Espanya ho tenen més complicat. Quan vaig decidir comprar un teclat americà per comoditat vaig sentir rumors de que era impossible per llei. Vaig confirmar-ho (també al BOE) i vaig quedar com a mínim sorprès. El text és una altra perla:

Tales disposiciones justifican el presente Real Decreto mediante el cual se exige la presencia de los caracteres específicos del idioma castellano en los teclados de los diversos aparatos que se utilizan para la escritura y que se ponen a disposición del público. Con ello se asegura la correcta expresión escrita de dicha lengua.

Quan la comoditat s’ha anat convertint en necessitat, la solució me l’ha donat Internet. Podeu trobar molts venedors a l’estranger; a mi m’ha anat bé 24ibuy, ja que fan paquets de diverses unitats convenients per fer una comanda en grup i repartir-vos les despeses d’enviament.

I properament, més comentaris sobre lleis estúpides. Estic esperant un altre paquet.

I destrossarem el monstre del pou
més profund del nostre cap.
— Extremoduro, Pedrá

Precampanya, campanya i cacofonia

El blog hipòcrita comença avui la campanya electoral. No estic segur de si seria legal fer apologia o demagògia de qualsevol tema en cas de que jo fos un polític, però per sort la meva no-afiliació em permet expressar-me lliurement.

Altrament, em caldria disfressar les paraules per dir el mateix però assegurant-me de que els tribunals no tinguessin motius per condemnar-me. És la cada vegada més utilitzada tècnica de l’acció políticament correcta, un eufemisme infame que designa les encara pitjors alteracions del llenguatge i el raonament que duen a terme periòdicament els governants i aspirants.

Suposo que us haureu fixat que els discursos polítics – i, per extensió els de les persones polítiques – tendeixen a acostar-se entre sí, i encara pitjor: la convergència és cap al conjunt buit. Com és ovbi em refereixo a absència de contingut, significat i originalitat; no de longitud en sí.

És que els que volen governar s’han quedat sense idees? No ho crec. Una persona que pretén la dominació mundial – o, com a mínim d’un país – ha de tenir un pla ben definit. Però a la vegada s’ha d’adaptar a les exigències del guió. Si la societat demana neutralitat, l’han d’oferir: tot respon a les regles d’Adam Smith. Així, és suficient prometre unes quantes mesures populars, assegurar que el món és de color de rosa però que encara ho serà més amb el govern de cert partit i, en general, no prendre un posicionament massa ferm en temes importants. I besar mainada.

Diria que estem vivint una època de govern tan homogeni que el bipartidisme és només una il·lusió. Recordeu el caciquisme i les figures històriques de Cánovas i Sagasta? Ara mateix també tenim uns partits tan poc diferenciats que els seus ideals oficials fan riure. El Partit Popular no s’atreveix a treure’s la disfressa que porta posada des de la fi del franquisme, mentre que als membres del PSOE els hauria de fer vergonya dir la paraula socialista. Sembla que Marx es va equivocar, i de la contraposició entre feixisme i comunisme no n’ha sortit una societat perfecta sinó aquesta presa de pèl. La resta de partits serien (o no) criticables si tinguessin la oportunitat d’influir amb els seus vots, però el concepte de diputat ho impedeix.

Últimament s’han vist alguns moviments reformistes en països de l’Amèrica Llatina, com els que encapçalen Lula, Evo Morales o el controvertit Hugo Chávez. Més enllà de la idoneïtat de la seva gestió, el que em proposo qüestionar és qui hi ha darrera seu? Una campanya electoral costa quantitats ingents de diners, i aquells que aporten el finançament probablement esperen rebre compensacions. Lula, per exemple, ja s’ha vist atacat pel fantasma de la corrupció.

Aquesta última divagació recorda que el sistema és molt difícil de canviar des de dins. Existeix un marc legal preparat per frustrar els ideòlegs joves i modelar-los fins que es converteixin en uns dels seus; només aleshores apareixen públicament. Com pot canviar això? La revolució sembla estar passada de moda, els règims totalitaris han demostrat la seva ineficàcia i ningú s’atreveix a conjecturar l’anarquia a gran escala. Encara haurem de fer cas a l’ex-president Maragall.

rant
1 a: a bombastic extravagant speech b: bombastic extravagant language
2 dialect British: a rousing good time
— Merrian-Webster dictionary

Èric i l’Exèrcit del Fènix

Em sumo a la campanya per divulgar el documental Èric i l’Exèrcit del Fènix que fa uns dies s’ha publicat al YouTube. Es tracta de la versió del noi acusat per amenaces terroristes, la seva família i simpatitzants. Potser és parcial, però es tracta d’una història tan poc creïble que fa de mal trobar una explicació raonable.

La crida la va fer en Xavier Mir des del seu blog, i proposa que durant aquesta setmana (del 3 al 9 de setembre) es visiti massivament la primera part del documental. Val la pena.

Amb això no estic mostrant cap afiliació amb en Xavier Mir ni Al-Qaeda. Cal deixar-ho clar.

La necessitat de govern

Per discutir sobre quin és el millor model de govern, caldria plantejar-se abans les condicions que l’originen. És a dir, per què creu la societat convenient cedir a uns pocs el privilegi de decidir sobre la voluntat dels altres?

Intentaré no fer més suposicions de les estrictament necessàries. Probablement n’apareguin d’implícites, espero que el lector atent sàpiga guardar-se d’aquests errors. Sobretot, procuraré no decidir la qüestió sobre la maldat intrínseca de l’home, donat que la filosofia no té eines moralment acceptables per esbrinar-ho; no seria recomanable l’experimentació amb humans.

Els vincles entre persones són molt complexos, això cal reconèixer-ho. Més en el món globalitzat que ens ha tocat viure. Així, es fa difícil imaginar una comunitat on es puguin negligir les relacions amb la resta del món, però l’única manera d’abordar el problema que se m’acut és simplificar-lo, de manera que perd validesa real. Penseu doncs, que el que digui a partir d’ara no ha de ser necessàriament aplicable a la vida.

En un món tecnològicament desenvolupat com és l’actual, sembla impossible que una sola persona o un grup reduït pugui dominar totes les branques del coneixement humà, de manera que l’única manera de viure independentment és renunciar a les comoditats de la vida moderna i establir-se en un gueto tecnòfob; els amish servirien d’exemple.

Anem, doncs, a plantejar una situació on caldria alguna mena d’organització: la gestió dels recursos. Tenim la nostra petita comunitat, un poble no gaire gran, que produeix alguna mena de bé material que intercanvia amb els veïns per mantenir-se en equilibri. Donat que els individus són diferents, també generen productes diversos i en quantitats desiguals. Quina és la manera més justa de distribuir els excedents? Què s’ha d’estalviar? I qui decideix el que s’acaba fent?

Primer de tot, ha d’existir aquest qui? No podria tothom cuidar-se de gestionar el fruit del seu esforç? Aquest punt de vista no durà molt lluny. Si la comunitat pretén dur a terme projectes d’un àmbit general, cal que els seus membres sacrifiquin quelcom de propi per un benefici que repercutirà sobre tots ells. Construir un hospital, per exemple. Sense impostos no hi ha infraestructures.

Però ja que afecta a tothom, és natural que hom vulgui dedicar una atenció especial a la manera com es gestionen els béns comuns. A priori, podríem pensar que, ja que cadascú aporta el seu gra de sorra, tothom ha de tenir garantida la participació en aquest equip econòmic. És cert. Però és possible que algunes persones tinguin unes dots d’administració millors que les de la majoria, bé per la seva predisposició o perquè les han estudiat. Llavors, i sense deixar de banda una transparència absoluta, convindria que els que decideixen com s’inverteix el patrimoni públic fossin uns pocs, aquells que la comunitat reconeix que ho podran fer millor, una aristocràcia en el bon (grec) sentit de la paraula.

I ara vénen els grans problemes del poder: com escollir els encarregats d’una feina tan important d’entre tot un conjunt de candidats? Què passa si els administradors no són honestos i es beneficien de la confiança que els ha estat atorgada? Ja tenim un govern que ens gestiona, però no sabem com gestionar-lo a ell.

I si això no fos prou difícil, el model de govern actual no es conforma amb controlar la hisenda. També decideix sobre la cultura, la justícia, i d’altres aspectes primordials de la vida on ningú ha demanat que furguin. El que és més absurd és que les posicions de lideratge no les ocupin els més qualificats, sinó els que són del color dels guanyadors (guanyen els rics, clar).

En quina fal·làcia es converteix el govern? La legitimitat que podia tenir com a la millor opció per efectuar una tasca per a la comunitat es perd en el moment en que els vots es distribueixen a persones que res tenen a veure amb els càrrecs que acabaran ocupant. No té sentit que un projecte tècnic, diguem-li TGV per estar d’actualitat, pugui ser diferent segons els ulls dels polítics, els mateixos que decideixen si als ciutadans els agraden les curses de braus o si permeten l’edificació d’immobles exagerats. Parlo molt seriosament; és absurd. Quin dret a decidir (que no és el mateix que opinar) té el llogater d’una cadira al parlament envers un enginyer? En la llengua de Roma li’n diuen argumentum ad verecundiam.

No parlaré d’institucions artificials, com l’estat, en el qual s’emparen els titellaires d’aquesta funció. El que és important és que els administradors no s’extralimitin en les seves funcions, que si la comunitat confia en ells és pels assumptes dels que (potser) entenen. I recordo que l’opinió del poble és molt fàcil de manipular. Ho sento, però jo no en sé. No surto a la televisió.

El senyor Nul

Les eleccions al meu poble les ha guanyades el senyor Nul. I pel que diu el ministeri de l’interior, aquesta ha sigut la situació a molts altres municipis catalans. Llàstima que la seva candidatura és despreciada pel sistema i els partits majoritaris seran els que finalment usurpin els seients de la sala de plens.

L’abstenció ha sigut finalment d’un 46%, un augment prou significatiu respecte a edicions anteriors de l’espectacle. Els líders d’alguns partits reconeixen aquest fracàs, però intenten suavitzar-lo assegurant que recuperaran la confiança amb els ciutadans. La credibilitat, malauradament, ha desaparegut. I és que els principis de la democràcia estan construits sobre una base que trontolla, uns axiomes que els filòsofs no han sigut capaços de resoldre. Aquest sistema de govern pressuposa que una persona té capacitat per representar-ne moltes altres, i que l’opinió d’una majoria és sempre la més encertada, sense ponderar el grau d’expertesa i de desinformació sobre el tema. Són dubtes massa importants per imposar-los sobre un poble i no tenir remordiments. Clar que una vegada instaurada, la democràcia es protegeix a sí mateixa gràcies als seus arguments circulars, de manera que tot sembla correcte i inamovible.

Un exemple de contradicció interna: pel barri es passeja habitualment una dona que increpa els vianants a crits, sota els efectes de l’alcohol, i posant en dubte la seva capacitat de raonament. Es dóna el cas de que en aquest entorn hi viuen força immigrants, que treballen als seus comerços amb aparent normalitat però sense mostres evidents d’integració. Endevinen quin dels dos ens gaudeix del dret a vot?

Problablement això afavoreix l’ascens al poder de partits com el PxC. Com a mínim els votants d’aquest partit han pogut votar perquè el seu partit era legal i han contribuit a mostrar el malestar de la societat.

I una nota friqui per acabar: la CORI aconsegueix un conseller a Reus. Un partit gens seriós i representant del moviment polític autoanomenat Juantxisme apareix a l’ajuntament com a membre de ple dret (dret democràtic, s’entén). Què faran les demés formacions, les que pretenen tallar el bacallà?