Els llibres més curts

Els llibres més curts
són els que més costa llegir

weiugnvwq

Els moments d’escriure nous posts al blog, així com els títols i continguts estan degenerant cada vegada més. Aquesta vegada gràcies a un personatge “rabassudo, ma grande”, però sobretot a la meva habilitat per endarrerir la feina. Si alguna cosa he après darrerament — i no penso analitzar, no importa quant incoherent pugui quedar — és que

La sort no es té, es fa.

04:36

Muahaha excés de cafeïna!

Llevar-se per programar a les 3 del matí té els seus avantatges: permet viure el doble de dies, encara que aquests siguin de dues hores. Perdoneu les incoherències, però en determinats moments del dia la meva capacitat de raonar queda afectada.

Epíleg: Sí, vaig escriure això en hores estranyes de la nit. El cafè que em vaig prendre va donar lloc a un bon resultat al concurs de programació, però també va impedir que m’adormís fins més d’una hora després d’acabada la prova. Tot i haver dormit unes quatre hores, l’endemà em vaig llevar especialment hiperactiu; probablement va ser el dia que menys adormit em vaig sentir a classe. Recordeu que un matemàtic es defineix com un giny que és capaç de transformar cafè en teoremes.

Aparences

No hi ha res més hipòcrita que negar ser-ho. Per això he canviat el títol del blog. Siguem clars: si jo escric això és amb algun objectiu. Potser el sé, potser no. Potser no us el vull dir.

En qualsevol cas vull comentar la importància que tenen les aparences en les relacions humanes. Per una banda tenim el físic, el més instintiu, allò que en un primer moment ens predisposa abans de començar a interactuar amb un ésser semblant. Per l’altra el llenguatge, el verbal i el no verbal, armes potents capaces d’enderrocar una muralla feta de façanes falses que es donen suport entre sí però que estan construïdes damunt d’uns aiguamolls tèrbols i inestables.

La manera de vestir és un indicador del grup social al què pertanys, i dintre d’aquí de la tribu urbana amb la que sents afinitat. Fins i tot els que diem no seguir la moda formem part d’un clan amb pretensions de puresa o superioritat a seques. Qualsevol grup ha de poder-se distingir a distància i sense conèixer-se prèviament, i allò que es veu són els colors, l’estendard amb què ens llancem al camp de batalla de la vida.

Llavors la primera tasca de l’hipòcrita és canviar de grup. Burgesos disfressats de bruts i punks, estafadors i lladres amb corbata, reaccionaris seguint les últimes tendències i anarquistes amb les sabates llustrades. Però tot té una explicació, no us espanteu. Anar d’antisistema està de moda, no hi ha pitjors lladres que els que treballen amb grans sumes de diners, la vella aristocràcia ha de camuflar-se i el proletariat mira de guanyar-se la vida encara que sigui renegant dels seus principis.

Però per continuar amb les múltiples personalitats és necessari un treball de comunicació posterior. Un cop el farsant ha aconseguit provocar rebuig, atracció, respecte, simpatia o qualsevol emoció perversa en el seu objectiu, és necessari que confirmi aquesta impressió. O potser que doni un cop d’efecte i es mostri totalment diferent al que s’espera, tot és qüestió de tàctiques. Per això és imprescindible dominar bé els primers instants i utilitzar bé els gestos per tal d’emfatitzar el que s’està dient. Segurament les paraules siguin el menys important en aquest teatre.

Clar que us heu parat mai a pensar què passaria si tothom expressés el que pensa sense reflexionar abans en l’impacte que tindria sobre el seu entorn? Tot i tenir un mal dia, sovint és més convenient amagar-ho davant certes persones. Sí, estic defenent la mentida. Personalment, m’inclino per la omissió deliberada: és més fàcil d’arreglar quan no es fa bé. És el que ens ha ensenyat la societat: tots hem de ser feliços. Un amargat és perillós, perquè pot posar-se a pensar en qualsevol moment i descobrir que el seu estil de vida és molt poc satisfactori. De manera que per continuar en el club dels estàndards cal que sembli que ens esforcem a aparentar felicitat.

Un exemple d’això és el treballador cara al públic. Si vós heu estat treballador (assalariat, és a dir sense capacitat de decisió) en alguna botiga o similar, segur que us heu trobat amb el client torracollons. Per mi que és sempre el mateix, un home que com l’Obèlix va caure de petit en una olla, però la seva contenia arrogància i impertinència. Ara va pel món aprofitant-se dels qui depenen de la benedicció del patró per mantenir els ingressos. Si l’heu vist el reconeixereu perquè, a part de no saludar, considera que l’heu servit malament, que faria molt millor la vostra feina i us ho fa notar a cada moment. Quan marxi, i si teniu sort i no l’heu fet enfadar, potser us regali un gruny. És la seva manera de recordar-vos de que esteu tractant amb la persona més important del món, i que hauríeu de fer les reverències un xic més inclinades.

No sé quin tipus de màscara porta aquest fatxenda, però sí que sé que el treballador n’ha de portar una de molt gruixuda, i acceptar amb resignació la prepotència per por a ser despatxat. Després, per sort, es podrà posar una altra màscara i queixar-se del client amb el seu cap. Finalment, tornarà a canviar el maquillatge i es queixarà del cap amb els companys de feina, per passar a queixar-se dels companys de feina amb la família, queixar-se de la família amb els amics i dels amics amb l’alcohol. L’ordre és el menys important. Jo em queixo del món amb desconeguts.

Una forma més refinada de jugar amb les aparences és la reputació. Les etiquetes que s’imposen a les persones són les més difícils de treure: una vegada hom ha trobat una definició per algú, és més senzill adaptar les seves accions al model de personalitat que li hem atorgat que no acceptar una ment complexa i impredictible. Durant el meu pas per l’institut, per exemple, recordo que abans de conèixer un professor per primera vegada era costum demanar informes als alumnes que ja l’havien tingut. I sense haver de fer res, només entrant per la porta, el professor era rebut amb respecte, indiferència, rebel·lió o qualsevol que fos l’actitud que recomanaven els ex-alumnes.

No cal ser gaire espavilat per adonar-se que la vida està plena de mentides. Els que s’hi saben adaptar són anomenats diplomàtics, i són els que triomfen a la vida. Tenen capacitat per quedar bé amb tothom, o més ben dit amb qui creuen poder treure profit.

¿Y qué tal?
¿Por qué?
Si luego lo que importa es el adiós.
Se os ha olvidado la historia del Mago de Oz.
— Miguel 1.2..3…, Le llamaban Polla

Filosofia de sofà

Els pensadors es divideixen en filòsofs de sofà i filòsofs de veritat. La diferència rau en què els primers es limiten a teoritzar sobre aspectes transcendentals de la vida i els altres actuen en els temes importants de la vida.

Per suposat, jo m’incloc en el grup dels inútils però sempre simpàtics elucubradors de sofà. Per què? Tot el que faig és queixar-me, observar els problemes de la societat i comentar-los de forma mordaç i desagradable. Em converteixo, doncs, en un altre factor socialment negatiu que l’únic que fa és molestar.

Un filòsof que pretengui ser de profit ha de saber veure els problemes, però és més important que sàpiga veure les solucions.

Si un problema no té solució, no és un problema. Si en té, tampoc ho és perquè l’acabarem trobant.

No recordo d’on vaig treure aquesta frase, l’he buscat per internet sense èxit. Potser és part de la saviesa local. O universal, què hi fa. S’ha atribuït una cita similar a Shimon Peres. Però il·lustra força bé el que pretenc explicar.

Una escena de la vida. Una jove munta sarau en un hotel i els dos filòsofs han d’actuar. Mentre el filòsof de sofà renega dels seus principis i apel·la a l’autoritat per aconseguir el seu desallotjament (lícit i èticament justificable, d’altra banda), el filòsof de veritat s’asseu en el sofà que no ocupa el seu col·lega i parla amb la noia mentre espera que un taxi la porti a casa. La fi és la mateixa, però no els mitjans.

Sí, el món seria millor si poséssim en pràctica allò que creiem que és just i moralment sostenible en comptes de deixar-nos endur per les circumstàncies. Circumstàncies que sovint tenen noms propis i càrrecs més alts o millor acceptació social.

Però això ho diu un membre de la confraria del sofà. I la lliçó que cal treure d’aquest text és que no s’ha de creure a aquesta gent. Per tant, comenceu, no em feu cas a mi. S’agraeixen resolucions de la paradoxa. Jo no puc: si ho fes estaria trobant solucions i la paradoxa augmentaria en complexitat.

I acabo amb una cita de collita pròpia, que no té gaire a veure però l’he pensat mentre escrivia aquest apunt:

Unes poques paraules valen més que molts llibres. Un sol gest, encara val més.

La necessitat de govern

Per discutir sobre quin és el millor model de govern, caldria plantejar-se abans les condicions que l’originen. És a dir, per què creu la societat convenient cedir a uns pocs el privilegi de decidir sobre la voluntat dels altres?

Intentaré no fer més suposicions de les estrictament necessàries. Probablement n’apareguin d’implícites, espero que el lector atent sàpiga guardar-se d’aquests errors. Sobretot, procuraré no decidir la qüestió sobre la maldat intrínseca de l’home, donat que la filosofia no té eines moralment acceptables per esbrinar-ho; no seria recomanable l’experimentació amb humans.

Els vincles entre persones són molt complexos, això cal reconèixer-ho. Més en el món globalitzat que ens ha tocat viure. Així, es fa difícil imaginar una comunitat on es puguin negligir les relacions amb la resta del món, però l’única manera d’abordar el problema que se m’acut és simplificar-lo, de manera que perd validesa real. Penseu doncs, que el que digui a partir d’ara no ha de ser necessàriament aplicable a la vida.

En un món tecnològicament desenvolupat com és l’actual, sembla impossible que una sola persona o un grup reduït pugui dominar totes les branques del coneixement humà, de manera que l’única manera de viure independentment és renunciar a les comoditats de la vida moderna i establir-se en un gueto tecnòfob; els amish servirien d’exemple.

Anem, doncs, a plantejar una situació on caldria alguna mena d’organització: la gestió dels recursos. Tenim la nostra petita comunitat, un poble no gaire gran, que produeix alguna mena de bé material que intercanvia amb els veïns per mantenir-se en equilibri. Donat que els individus són diferents, també generen productes diversos i en quantitats desiguals. Quina és la manera més justa de distribuir els excedents? Què s’ha d’estalviar? I qui decideix el que s’acaba fent?

Primer de tot, ha d’existir aquest qui? No podria tothom cuidar-se de gestionar el fruit del seu esforç? Aquest punt de vista no durà molt lluny. Si la comunitat pretén dur a terme projectes d’un àmbit general, cal que els seus membres sacrifiquin quelcom de propi per un benefici que repercutirà sobre tots ells. Construir un hospital, per exemple. Sense impostos no hi ha infraestructures.

Però ja que afecta a tothom, és natural que hom vulgui dedicar una atenció especial a la manera com es gestionen els béns comuns. A priori, podríem pensar que, ja que cadascú aporta el seu gra de sorra, tothom ha de tenir garantida la participació en aquest equip econòmic. És cert. Però és possible que algunes persones tinguin unes dots d’administració millors que les de la majoria, bé per la seva predisposició o perquè les han estudiat. Llavors, i sense deixar de banda una transparència absoluta, convindria que els que decideixen com s’inverteix el patrimoni públic fossin uns pocs, aquells que la comunitat reconeix que ho podran fer millor, una aristocràcia en el bon (grec) sentit de la paraula.

I ara vénen els grans problemes del poder: com escollir els encarregats d’una feina tan important d’entre tot un conjunt de candidats? Què passa si els administradors no són honestos i es beneficien de la confiança que els ha estat atorgada? Ja tenim un govern que ens gestiona, però no sabem com gestionar-lo a ell.

I si això no fos prou difícil, el model de govern actual no es conforma amb controlar la hisenda. També decideix sobre la cultura, la justícia, i d’altres aspectes primordials de la vida on ningú ha demanat que furguin. El que és més absurd és que les posicions de lideratge no les ocupin els més qualificats, sinó els que són del color dels guanyadors (guanyen els rics, clar).

En quina fal·làcia es converteix el govern? La legitimitat que podia tenir com a la millor opció per efectuar una tasca per a la comunitat es perd en el moment en que els vots es distribueixen a persones que res tenen a veure amb els càrrecs que acabaran ocupant. No té sentit que un projecte tècnic, diguem-li TGV per estar d’actualitat, pugui ser diferent segons els ulls dels polítics, els mateixos que decideixen si als ciutadans els agraden les curses de braus o si permeten l’edificació d’immobles exagerats. Parlo molt seriosament; és absurd. Quin dret a decidir (que no és el mateix que opinar) té el llogater d’una cadira al parlament envers un enginyer? En la llengua de Roma li’n diuen argumentum ad verecundiam.

No parlaré d’institucions artificials, com l’estat, en el qual s’emparen els titellaires d’aquesta funció. El que és important és que els administradors no s’extralimitin en les seves funcions, que si la comunitat confia en ells és pels assumptes dels que (potser) entenen. I recordo que l’opinió del poble és molt fàcil de manipular. Ho sento, però jo no en sé. No surto a la televisió.