L’atleta

El vent xiula al passar entremig dels barrots de la barana i produeix un udol fantasmagòric al llarg del passeig. Amb la platja al costat, s’ha aixecat un núvol de pols que, com si fos boira, impedeix la visió als escassos vianants que, uns metres més enllà, caminen mentre intenten quedar a redós de l’oratge protegint-se amb els seus abrics. El sol fa estona que s’ha post i, si es pogués veure, la lluna estaria esplèndida reflectint-se sobre el mar. Malauradament, la manca de visibilitat només permet la il·luminació groguenca de les làmpades de sodi i l’halo que les envolta.

Hom no esperaria trobar ningú en aquest ambient hostil; tanmateix una silueta desdibuixada s’entreveu enmig de la pols. L’atleta corre inclinat endavant i amb dificultat, afectat per la força de l’aire. Un paravent prim li protegeix el tors i els braços, però partícules diminutes el piquen a la cara constantment, se li enganxen per culpa de la suor, se li fiquen als ulls i a la boca i se li emboliquen entre els cabells, llargs i onejants.

Al cap d’una estona torna en sentit contrari. L’expressió de la cara és de patiment, però també de determinació. De tant en tant, però, li tapen el rostre els cabells que ara li cauen cap endavant. Respira amb dificultat, però el soroll queda ofegat pel del vent. Quan s’aparta els pèls que el molesten, aprofita per donar una ullada ràpida al cronòmetre i assegurar-se que segueix el ritme que s’ha marcat.

El seu únic rival és aquell al que mai podrà vèncer. El porta lligat al canell i, per tant, sempre l’acompanya. Ha emès un so agut, recordant-li que continuava comptant i que no es podia despistar. Ja falta poc. D’aquí a un minut llarg l’atleta pitjarà un botó, s’aturarà, cridarà, mirarà la pantalla, s’ajupirà, caminarà uns passos i alçarà la vista cap a l’horitzó, esperant el moment de tornar a sortir.

Tenir qualitats està bé, però tenir voluntat és millor.
— Michel Bernard

20070909 – Kilronan – Doolin – Shannon – Charleroy – Girona

Un altre dia en que ens hem aixecat tard i amb tranquil·litat, agafant tot el temps que ha fet falta per prendre una dutxa i esmorzar. Avui hem anat a l’únic supermercat del poble – potser de l’illa – a buscar croissants, que són petits i particularment bons. En aquesta botiga també hi ha l’únic caixer automàtic de l’illa, del qual ens hem vist obligats a treure diners per assegurar-nos la tornada. Es veu que el nostre pròxim destí és encara més rústic que aquest, i no hi ha cap manera d’aconseguir diners sense més armes que una tarja de crèdit.

Hem començat a esperar qui-sap-què – probablement que es fes l’hora de dinar – després a fer les maletes, i més tard hem continuat esperant. L’estona ha estat prou improductiva, però el cuidador de l’hostel no semblava tenir pressa per fer-nos fora. De fet, ens ha explicat d’on vé el nom de l’establiment: ell considera que tothom és potencialment un artista, de manera que el seu hostel és aquell on s’allotgen els artistes. Curiós, veritat?

Jo he passat l’estona acabant de fullejar un llibret sobre la història i costums de les illes d’Aran que havia començat a revisar el primer dia que vam entrar a la sala d’estar. N’hi ha una versió en castellà, però s’entén menys que l’anglesa; la traducció és horrible. Conté unes quantes llegendes de sant Enda que ara em sap greu no recordar. Hauria d’haver-me apuntat una referència del llibre.

Quan ens hem cansat de no fer res, ens n’hem anat a engolir horrible menjar ràpid, com sempre. Les artèries ens agrairan que s’acabi el viatge aviat. I parlant d’acabar, aquí finalitza la nostra estada a les illes. Hem tornat a l’oficina de turisme per comprar més articles d’utilitat dubtosa, encara que reconec que he estat a punt de comprar un pot de mostassa que ni tan sols havia provat. Finalment he decidit que tampoc sabria a qui regalar-lo.

Ens hem acomiadat d’Inis Mór a la platja, però hem acabat marxant amb un mal regust pel ferri. Ens hem sentit estafats pagant força més que pel viatge d’anada i sense obtenir cap tiquet a canvi. Al menys quan hem arribat a terra ferma hem pogut comprovar que la tarifa era estàndard, i que la diferència de preu es devia a una major distància. La travessa ha estat sense incidents, a part d’una mitja volta per recollir un turista despistat que ha estat a punt de quedar-se un dia a l’illa voler. Els ànims no ha sigut tan alts com a l’anada; fet i fet aquesta serà l’última nit que passem a Irlanda.

Així, ens hem trobat de cop a l’illa verda, prop dels penya-segats de Moher que no hem tingut temps d’anar a veure, però de fet al mig del no-res. Preguntant a un venedor de bitllets de ferri hem pogut esbrinar que calia seguir una carretera que s’amagava darrera un turó, i així ho hem fet. La marxa ha sigut pesada, carregats com anàvem amb les motxilles, i comptant amb la monotonia de caminar al costat d’un camp de golf.

Hem arribat al poble, que no és tan exageradament petit com semblava. És cert que el centre és menut, però els afores estan bastant habitats. Com era d’esperar, el nostre hostel ha resultat estar emplaçat a l’altra punta de la població. La distància, però, ha valgut la pena. El nostre allotjament és una construcció no gaire gran, en harmonia amb l’entorn, amb una riera al davant i al costat d’un tancat amb cavalls.

Hi hem entrat disposats a descansar, tenint en compte que ens caldria sortir a les quatre del matí rumb a l’aeroport, però hem preferit lligar caps abans i tenir el taxi preparat. El problema és que no hi ha taxis a la zona, sinó conductors locals que s’ofereixen a donar el servei, i ningú està disposat a fer un viatge fins l’aeroport a hores tan intempestives.

Aquí la situació ha començat a posar-se una mica histèrica. Hem pensat a fugir corrent de l’hostel i agafar el primer bus que ens portés lluny d’allà, però els dos únics autobusos que paraven en aquell racó de món ja havien passat. Així que ens hem mirat de tranquil·litzar i hem aconseguit un taxi per les onze de la nit. Impossible que fos més tard. A partir d’aquí la histèria es converteix en caos.

Això implicava que no podíem dormir a l’hotel, però ja era impossible cancel·lar la reserva sense pagar la nit, de manera que ens ho hem pres amb filosofia i hem intentat aprofitar al màxim el que ens oferia la zona. L’hostel regalava te, i això ha sigut excusa suficient perquè ens asseguéssim al voltant de la taula, amb beguda calenta i pizza. Hem acabat jugant a cartes i acabant-nos una ampolla de vodka de qualitat horrible que havia sobrat. Sense mesclar, donat que no ens quedaven més líquids.

El taxista ha sigut xerraire, i el viatge a l’aeroport no s’ha fet especialment pesat. Un cop hem entrat, la situació s’ha tornat diferent. Els bancs o cadires són ben incòmodes, us ho asseguro, però teníem tota la sala d’espera per a nosaltres sols, de manera que hem improvisat uns catres amb les motxilles i els abrics i hem vegetat fins l’hora de marxar.

Prop de les sis del matí ja estàvem farts d’estar a mitja ruta, i hem començat a inspeccionar alternatives absurdes per tornar. Fins i tot hem consultat preus per a volar directament a Girona, però eren extremadament cars. Per si no ho havia dit, ens estalviàvem alguns euros fent escala a Bèlgica. Mica en mica s’ha acostat l’hora del vol i a mig matí hem arribat a Charleroy.

Ja sense son, hem explorat aquest altre aeroport, i envaït la cafeteria. Hem trucat un conegut belga de la colla i responsable indirecte de que estiguéssim malgastant temps en un país on no se’ns havia perdut res, però ha al·legat llunyania i no ha aparegut. Hem considerat anar a provar el menjar local, però malauradament no hem trobat cap comerç. Jo he acabat gastant les últimes monedes que em quedaven en un sandvitx prefabricat per sobreviure.

I la travessa s’ha acabat lluny de Girona, finalment a casa, al cap de més d’un dia sencer de viatge. Els vols a Amèrica són de durada similar, però ni la meitat d’interessants.

Nota: demano disculpes per la incoherència dels temps verbals. Volia un relat que semblés pròxim, però he acabat d’escriure’l tres mesos després dels fets. A més, el pretèrit indefinit no lliga amb res. Suposo que estarà ple de llacunes, però un full doblegat amb notes breus no ha donat per a més. Voleu un consell? Aneu a Aran i veureu de què parlo.

20070908 – Inis Mór

Avui ens hem tornat a llevar amb calma. Hem dedicat el matí a dormitar, saludar-nos, dutxar-nos i arreplegar quelcom de la cuina. Aquest hostel té la capacitat de fer-me sentir com si fos a casa un diumenge al matí, sense cap preocupació. Crec que tota l’illa encomana aquesta sensació, perquè quan ens n’hem adonat ja havia passat el migdia.

Sabíem que era possible donar la volta a l’illa en bicicleta i en un sol dia; quan millor que avui per fer-ho. Ens hem acostat al poble per dinar, però ja equipats amb aigua i voluntat de pedalar. Després de visitar el SuperMac, que curiosament té una sucursal en aquest racó de món, m’he acostat a un hostel aleatori buscant una connexió a Internet. M’explico, no és que pateixi una addicció irresistible als bits, sinó que aquesta tarda pretenia participar a una ronda del concurs de programació universitari de TopCoder. M’han indicat que més enllà de la carretera principal hi podria trobar Mainstir House, una mena d’allotjament amb l’única connexió pública de l’illa. Toca esperar que estigui disponible.

Ens hem malfiat dels lloguer de bicis del mapa i ens hem acostat a una botigueta que prometia artilugis al mateix preu. Fet i fet, estava més a prop del nostre alberg i seria més convenient a l’hora de tornar. Però les meves idees tendeixen a fallar amb una certesa empipadora, i en aquest cas ens hem trobat amb un material en condicions horribles. Les bicicletes eren força velles, i qualsevol hagués assegurat que es desintegrarien en poc temps. L’home de la botiga, però, ens ha donat un parell de candaus per protegir-les, no fos cas que algú – improbablement – decidís endur-se-les. Donat que devien ser les pitjors bicis de l’illa, res podia anar encara més malament.

Però anàvem errats, ja que al cap d’uns 200 metres de la sortida del poble, al principi de la pujada, una de les bicicletes ha acabat amb la cadena fora dels engranatges, i amb un embolic tan gran que només hem aconseguit embrutar-nos les mans de greix, tot comprovant que feia temps que ningú lubricava els mecanismes.

Mig indignats, mig sorpresos i mig rient hem tornat a cal botiguer queixant-nos de la mala qualitat del seu servei. L’home ens ha canviat la bicicleta per una de condicions similars i ha assegurat que ho tornaria a fer en cas de que hi hagués més problemes. Millor que no ens trobéssim en aquesta situació, ja que caldria fer un bon tros de camí a peu.

Ara del tot preparats, hem reemprès el camí i a la primera intersecció ens ha quedat clar que no havíem entès les indicacions de l’arrendador que, per cert, ens havia ensenyat la ruta damunt del mapa ja arrugat. Un dels camins era suau i plàcid; l’altre estava ple de pujades. Hem triar a l’atzar aquest últim, és clar.

Per sort, hem passat per davant de Mainstir House, que estava tancat fins poc abans de l’inici del concurs. He decidit que no em preocuparia gaire més. Fet i fet, estic de vacances. Així que hem continuat la ruta fins que en algun moment hem anat a parar a un aparcament per a bicicletes de grans dimensions que estava ple. Hem confirmat que les nostres eren les més indecents, però a part d’això ens ha semblat curiós que tanta gent aparqués allà i hem anat a explorar.

Hem anat a parar a Dún Aonghasa, una construcció prehistòrica més coneguda per estar edificada dalt d’uns penya-segats espectaculars. Ens hi hem enfilat – millor passejat, ja que el camí és força decent per complaure els turistes – i això ha comportat perdre el poc temps que sobrava de l’excursió. Clar que l’hem perdut gustosament mirant el mar, fent fotos impossibles i fent res en general. Aquí s’ha tirat l’única foto de grup amb tothom. Bé, gairebé tothom.

Quan hem sigut a baix m’he adonat de que faltava poc pel començament del concurs, de manera que m’he enfilat a la bicicleta i he anat ràpidament fins a Mainstir House. He pogut emparaular dues hores d’utilització de l’ordinador a més de la possibilitat d’utilitzar un CD de Linux que portava previsorament per casos com aquest. Després he tornat ràpidament amb els amics i hem quedat conforme ells continuarien l’excursió i recollirien la meva bicicleta.

M’han passat a visitar durant la competició per desitjar-me sort i preguntar-me on havia deixat la bicicleta. A fora, evidentment. No hi és. Merda. Sembla mentida, però algú havia robat la bicicleta destartalada. Donat que el concurs exigeix rapidesa, els meus amics han promès arreglar-ho per tal que jo em pogués concentrar (gràcies!). Finalment la competició m’ha anat malament i he quedat eliminat. Deixem-ho com una inversió que no ha funcionat.

Havent-me despedit dels recepcionistes de l’hostel, he pogut començar-me a preocupar per la bicicleta desapareguda. De camí al nostre hostel m’he trobat amb la colla, que m’ha explicat la resta de la història. Resulta que la màquina l’havia agafada un home que han trobat més tard al bar. Quan ha aparegut amb la bicicleta i li han demanat explicacions, la seva resposta ha estat que naturalment que era nostra, que ell ja no la necessitava i ens la podíem endur. Increïble. Potser li hauria d’haver demanat si tenia botes.

Ja de tornada a l’Artists Hostel, el cuiner oficial del grup ha complert la seva promesa de fer macarrons al seu estil, i el vespre ha girat entorn el sopar. Dins l’hostel ens hem trobat amb una dona barbuda (però molt) i els belgues ens han convidat a whisky. Ens hem plantejat unir-nos als vilatans al bar per assistir a un concert de músics locals, però el record d’ahir a la nit ens ha dissuadit. Hem acabat reunits vora la llar de foc, bevent Guinness, buscant la lletra ‘E’ d’un portàtil que s’havia perdut i rient molt. Bona nit.

20070907 – Galway – Kilronan

Ahir, just abans d’anar a dormir, vaig deixar la xiruca que em quedava a la finestra amb un missatge: Please, return me the other boot i una tirallonga d’insults en català. Les esperances de recuperar la parella eren vagues, semblava més possible que robessin també l’altra. Algú es va sumar a l’ofrena de material innecessari amb un desodorant que feia olor a plàtan i repel·lia les noies.

Com era d’esperar, aquest matí ens hem aixecat tard, amb calma, i a la finestra no hi quedava res. Ni tan sols la nota. El primer que s’ha fet ha sigut anar a comprar un desodorant idèntic, esperant a que el bromista es delatés, però ha quedat clar que no havia estat ningú de l’habitació. Mirant-ho pel cantó bo, ja tinc una preocupació menys.

Hem aprofitat el que quedava de matí per anar de compres. Avui mateix marxem cap a les illes d’Aran i pel què sabem és un lloc tan remot que serà difícil afegir articles a la bossa de records i regals. A totes les botigues hi tenien el mateix, de manera que encara no he trobat res que cregui que val la pena comprar. És que un trèvol en una bossa augmenta de valor?

Hem hagut d’interrompre (sort) el consumisme per agafar el ferri. Altra vegada, quan érem dalt el bus que anava cap al port, hem descobert tota una part de Galway l’existència de la qual ignoràvem. Podríem haver-hi anat abans, però al cap de poc hem pujat al vaixell i hem abandonat la ciutat. Mentre ens hi anem acostant, l’illa dóna una bona impressió. Sembla que serà maca.

Ha estat un trajecte ràpid, i el vent ha impedit que ningú es maregés. Baixant del ferri ens hem adonat de que estàvem envoltats de turistes. Potser no hem anat a parar a un racó de món tan perdut, al cap i a la fi. Fins i tot tenen oficina de turisme, que realment no és res més que una altra botiga de records.

Ens han informat i hem marxat caminant cap a l’hostel. Està a les afores del poble, i això que és petit. Quan hi hem arribat ens hem trobat amb dos belgues, que ens han indicat on trobar el responsable de l’allotjament. És una casa típica de la zona amb la particularitat que està tot obert. No hi ha claus de res. El responsable ha resultat ser un home prou simpàtic, que viu en un barracó al costat de la casa i que ens ha assegurat que podem disposar de tot el que hi ha a dins. I que estiguem tranquils per les nostres possessions.

Després d’instal·lar-nos i menjar al bar del costat hem tingut un intent de conversa amb un alcohòlic local.

I’ve been drunk for three days. And I know this is not right. These will be my last two pints, I swear it. Do you know Pavarotti? He was the best singer ever. [...]

I més tard, amb l’ajuda d’un plànol poc detallat que ens ha donat un comerciant de bicicletes local, ens n’hem anat a visitar la part sud de l’illa. Primer ruta per carretera, després camí i finalment enmig de roques i parets de pedres posades una sobre l’altra. Hem anat a parar a uns penya-segats, sembla que l’illa s’acabi de cop i sense cap motiu. Hem estat una estona traient el cap i mirant el mar; després el grup s’ha disgregat. Jo he estat una estona assegut en una pedra, amb la mirada fixa en un racó on l’aigua s’enfureix i esquitxa les roques, pensant. Més tard m’he unit a una visita a una paret més alta i ampla, restes d’un antic fort, i ruïnes del que potser fossin cases. El mapa opina que es diu Dún Dúchathair. La visita no val la pena des del punt de vista arqueològic, però sí que és remarcable el paisatge i la quietud.

Dubtàvem si quedar-nos a veure la posta de sol, que podria ser molt espectacular des del punt on estàvem, però com que no estàvem segurs de com tornar hem preferit marxar de dia. Hem baixat els turons cantant i el grup s’ha retrobat al poble. Teníem pensat anar a veure la que s’autoproclama església més petita del món, que està força prop del fort, però no hem tingut en compte que el camí en línia recta travessava inacabables parets i roques distribuïdes de la manera més ineficient possible. Ja hi anirem demà.

Mentre fèiem camí cap a l’hostel hem descobert que havien desaparegut tots els turistes que durant el dia omplien el poble de gom a gom, passejant a peu, en bicicleta o en carro. I, com era d’esperar, tots els restaurants estaven tancats: hagués resultat estúpid tenir obert un local on no aniria ningú.

A l’hostel hem descobert que, tristament, no ens quedava menjar. Hem considerat rapinyar el que hem trobat als armaris de la cuina i ajuntar-ho amb les nostres rampoines, però finalment s’ha imposat el bon karma i ens n’hem anat a buscar el responsable de l’allotjament. No estava al seu barracó sinó al bar del davant. Devien ser les nou o les deu, i els clients estaven bevent i celebrant quelcom mentre miraven un partit de rugbi a la televisió. Semblava que hi fos tot el poble, i nosaltres com a forasters desentonàvem notablement. Al final ens hem assabentat de que el menjar de la cuina era de lliure ús tret d’uns quants articles que havien marcat els belgues i hem fet un menú repetitiu de sandvitxos.

Com que no volíem molestar els parroquians del bar, que estaven força excitats, ens hem quedat a l’hostel i ens hem estirat al camp per mirar les estrelles. És increïble la nitidesa del cel en aquest lloc perdut: com que no hi ha cap ciutat a la vora, la dèbil llum dels estels ens arriba sense obstacles. Algú ha començat una classe pràctica d’astronomia i d’aquí hem passat a divagacions sobre la finitud de l’univers. De tant en tant queien meteorits que probablement no haguéssim vist enlloc més.

Quan ens ha agafat fred hem entrat a la sala d’estar de l’hostel, que consta d’una llar de foc, llibres i seients amb mantes. El dia ha acabat sent relaxat, i ens n’hem anat a dormir convençuts de que els desitjos demanats als estels fugaços es complirien.

20070906 – Galway – Boyle – Galway

Són les 6.00 i encara no sé com estic dempeus. Salto de la llitera mirant de no trepitjar ningú, agafo la roba del terra i m’acosto a la finestra per posar-me les botes, ja que avui caldrà caminar per fang. Curiosament, a l’ampit només n’hi trobo una. Busco per terra i no apareix. Ben mirat, és absurd que hagi caigut. O bé me les han robat, fet que no seria estrany tenint en compte el cartell que recomana no deixar objectes de valor prop de la finestra, o bé algú me les ha amagat.

Algú suggereix que anem a fora, a mirar si algun borratxo irlandès n’ha agafat una i l’ha tirat pel carrer. Accepto; de fet el pitjor que em pot passar era tornar a l’habitació i veure que tots es riuen de mi. Hagués acceptat la broma de bon grat, perquè no he trobat pas la bota que faltava. Inaudit, m’han robat una xiruca! Tot i tornar a sortir a fora i buscar dins de jardins, no hi ha resultats positius.

Finalment s’ha fet l’hora de marxar; a les 6.30 havíem d’estar a l’estació d’autobusos per anar cap a Boyle. Arribem i un conductor ens ha dit que anàvem errats, que a aquella hora no hi havia cap bus directe que hi anés. Algú ha insistit amb un horari de la companyia, però l’home ens ha assegurat que el màxim que podia fer era acostar-nos a Athlone i llavors des d’allà podríem enllaçar. Donat que ens hem aixecat tan aviat, la idea ens ha semblat raonable i li hem comprat els tiquets. L’única reserva que podíem tenir era que la pronuncia del conductor s’assemblava massa a Death Lane.

Quan hem arribat a la parada intermèdia ens hem trobat amb un ambient més semblant a Death Lane que no qualsevol lloc civilitzat. Un únic edifici enmig de la boira, les vies de tren i l’autobús que marxava. L’edifici ha resultat contenir una botigueta curiosament anomenada Reuben’s i uns bancs on hem saquejat els sandvitxos que vam preparar ahir més que no esmorzat. Mentrestant, un jove que confiava en què anàvem en la seva mateixa direcció ha perdut el seu bus i ha estat assetjant les taquilles ben nerviós.

El conductor del següent autobús ha decidit que no havíem pagat prou diners per arribar fins a Boyle, però s’ho ha enginyat per convertir els nostres bitllets en el que ens feia falta sense cobrar-nos l’import total. Després de pagar 30 euros, més valia que el lloc on anàvem estigués bé.

Un cop dalt el bus hem vist que Athlone no és només Reuben’s, sinó un poble prou interessant, amb edificis antics construïts vora el riu que hem vist fugaçment. Llàstima que ja havíem embarcat…

El conductor del bus, molt amablement, ha decidit que volíem anar a visitar l’abadia de Boyle i s’ha desviat de la seva ruta habitual per deixar-nos-hi a davant. No teníem cap intenció de passar-hi; de fet, no sabíem ni que existia. Com que està en obres, l’entrada ens ha sortit gratuïta, però tot i així no té gaire interès. Només queden les ruïnes de les parets, i no gaire ben conservades. Això sí, el guarda és un home vell i afable, que ha insistit en que havíem de veure totes les meravelles turístiques del poble. Ens ha preparat un plànol a seguir i ens ha indicat un parell de noms a qui demanar descompte si hi anàvem de part seva.

Mentre el grup s’ha quedat discutint què podíem visitar en unes poques hores i essent realistes, un parell han anat a l’oficina de turisme per intentar desxifrar l’horari d’autobusos. Quan han tornat, les notícies eren preocupants: els bitllets no valien per a res, ens havien estafat. La informadora turística, en canvi, era molt amable i intentaria canviar-los per alguna classe d’abonament miraculós.

Efectivament, hem caminat tots fins l’oficina de turisme i ens hem trobat amb una dona amb una immensa capacitat de parlar edulcoradament. Probablement la dona del guarda de l’abadia, s’hi assemblen molt. No ha aconseguit canviar-nos els bitllets, però sí que ens ha encarregat un taxi, ens ha indicat una botiga on aconseguir dinar, i ens ha programat la resta del dia.

Agraïts, ens hem fet una foto amb ella que hem promès d’enviar-li. Seguidament hem anat a comprar a una botiga diferent a la recomanada. Semblava que en aquest poble estiguessin tots conxorxats; començava a fer por. La broma del moment era que no sortiríem vius del poble.

Encara sense saber si podríem tornar, ens n’hem anat cap al Lough Key amb un taxista vell i de parla inintel·ligible. El llac és molt… irlandès? L’aigua està envoltada de bosc i prats, totalment verds, i l’ambient és humit, reflexiu, tancat però molt lliure a la vegada. Interior tot i estar enmig de la natura. Una illa amb un castell al mig li acaba de donar un toc de conte de fades. Gairebé esperàvem que sortís un leprechaun d’entremig dels matolls rient i amb una bota a la mà.

La llàstima és que és una mica comercial, amb una gran zona de pícnic, un parc perquè hi jugui la mainada i una mena d’aventura sueca per als adults. Hem Sospesat la possibilitat de llogar una barca de rems, però hem acabat anant a dinar al mig del bosc. Més sandvitxos, és clar, i galetes Penguin de postre. Mica en mica ens hem anet perdent d’un en un. Ha sigut l’ambient del bosc, que convidava a seguir un camí a l’atzar fins arribar enlloc. Els arbres immensos s’ho miraven des de les seves posicions impertorbables, com si haguessin estat allà des del principi dels temps.

Resultat d’aquest vagabundeig ha estat que ens trobéssim amb una corda lligada a una branca. Hem estat gronxant-nos amb aquest artefacte salvatge una bona estona fins que ens hem adonat que no quedava temps per res més i hem tornat al punt de trobada acordat amb el taxista.

Al final no hi ha hagut cap problema per tornar. Ens hem trobat amb el mateix conductor d’autobús que ens havia dut fins allà, i que ens ha garantit que el nostre bitllet era vàlid. El viatge ha estat pesat. Hem rigut una estona recordant la nostra odissea patètica, hem estat jugant amb els cabells de la gent i, sobretot, emetent intents de notes musicals i molestant els veïns.

Com que aquesta és l’última nit que passem a Galway, hem decidit sortir una estona, a veure si trobàvem un bar amb cervesa Murphy’s. A l’hora que hem anat a sopar el carrer ja estava ple de joves beguts, i quan hem acabat l’engatament col·lectiu era encara més evident. Hem passat per molts bars, però cap ens ha satisfet. O bé l’ambient no era acollidor o no tenien la marca cercada. Passant pel centre de la ciutat ens hem trobat amb discoteques, gent que ens intentava convèncer de que hi entréssim i gent que simplement parlava. Quan hem aconseguit trobar un pub del nostre gust, resulta que s’havien fet les 12 i tancaven. Quin fracàs! Ens hem deixat vèncer per la son i hem tornat a l’hostel.

Males condicions

Fa una setmana que ens han tallat l’aigua. Les rentadores i secadores comunitàries s’han espatllat. Tenim una sola forquilla per a dues persones. El congelador no té porta. Res d’això és greu perquè som informàtics, una raça que pot estar una setmana programant en un soterrani sense menjar, llum ni higiene. Però des de fa tres dies internet no funciona!

He exagerat una mica. Hem estat una setmana sense poder-nos dutxar a la nostra habitació perquè la veïna de baix tenia goteres, però sí que podiem mantenir una higiene mínima anant a cals veïns. La resta, és del tot cert.

I on hi ha tots aquests desastres, us preguntareu. A la residència Pere Felip Monlau. Estem acostumats a que alguna cosa no vagi del tot bé, però aquest cap de setmana s’ha sobrepassat el nivell de tolerància dels residents. A més, amb les festes de la Mercè, Barcelona està paralitzada i sembla que sigui impossible trobar algú que arregli les deficiències.

Per això, hem iniciat una sèrie de cassolades exigint que es compleixin les condicions contractuals. Cada dia a les 4 de la tarda fins que es reestableixi la normalitat, i a les 10.30 si en tenim ganes. Si sou veí, ja ens sentireu. I si esteu pensant allotjar-vos-hi, plantejeu-vos-ho. És un bon lloc, però no tant com sembla sobre el paper. Si no fos per la subvenció, qui sap on viuria jo.

20070905 – Girona – Shannon – Galway

Véns a Irlanda? Sí. Doncs aquesta tarda comprem els bitllets d’avió. Una vegada sumades les taxes van acabar sortint al doble del preu que pensàvem, però ja no hi havia marxa enrera. Uns quants amics i jo ens n’anàvem de vacances a l’illa dels grans prats verds.

El meu dia de sortida ha sigut dues jornades posterior al del grup gran, ja que havia de fer algunes gestions improrrogables. La nit passada, abans de començar el camí, mentre estava entaforant roba en una motxilla de dimensions inferiors a 55×40×20cm vaig parlar breument amb els exploradors. Vaig confirmar la previsió del temps i em van avisat de l’omnipresència de la boira i les vaques. Va ser llavors quan vaig desconnectar la càmera fotogràfica del carregador: en dos dies portaven mil fotos; no calia un altre reportatge gràfic. En canvi, sí que vaig pensar en prendre notes i escriure un diari de viatge, tot i que en diferit per poder donar joc als detalls.

Avui el viatge ha començat amb bon peu. L’aeroport estava saturat, però gràcies a un paper de validesa dubtosa que vaig imprimir ahir i la vigilància relaxada de l’aeroport de Girona, en un moment estava fent cua a la porta per accedir a l’avió. Em sorprèn que hagi pogut arribar a una zona restringida de l’aeroport amb un document que podria duplicar i modificar amb extrema facilitat. Al paper li’n diuen Check ‘n Go, i permet agafar seients lluny dels motors. Malauradament, això no m’ha lliurat dels sorolls, ja que un nadó s’ha donat a conèixer des del seient del davant.

És curiós, però el primer que he vist del destí ha sigut la boira. I després, les vaques, distingibles com clapes enmig de l’herba. Tot just sortir de l’aeroport de Shannon, he descobert que aquí hi plou perquè sí. Fa un dia càlid, el sol brilla, però plou sense explicació. Vull dir quan he aconseguit sortir per la porta de la parada d’autobús, que no ha estat fàcil. Uns catalans m’han confirmat que estava al lloc correcte i s’han assegut darrera meu a l’autobús. He reconegut el seu fill per l’estridència del seu plor.

He avisat als meus amics de l’hora d’arribada i m’han vingut a buscar a la parada de l’autobús. Curiosament ha sigut puntual, no com el servei de Sarfa que en alguna ocasió m’ha fet arribar una hora tard en un trajecte de 15 minuts.

Dinem al SuperMac’s, l’equivalent irlandès al McDonald’s, i això m’ha fet fixar en l’obesitat generalitzada. Unes noies s’afarten de greixos i riuen al nostre costat, sembla una escena que es pugui repetir diàriament. I com no podia faltar, veig part de les fotos i talls de vídeo que ja s’han fet.

El següent pas és l’hostel. Permeteu-me que empri aquest anglicisme per definir alberg petit, ja que és el que he estat utilitzant a la vida real. Està al mig de Galway i l’habitació és petita amb pudor de peus. Es pot dir sense exagerar que no hi cabem tots vuit a la vegada, i cal que uns quants pugem a les lliteres. Per alleujar la pudor de peus, he deixat les xiruques a la finestra.

No som claustrofòbics, però després de descarregar la meva motxilla ens n’hem anat a voltar pels carrers. La impressió que m’ha donat el centre és de deixadesa, em recorda a l’Amèrica del Sud. Al contrari que allà, però, tothom sembla tenir pressa i hem acabat tenint una sensació d’estar al mig.

La visita ha passat per una catedral prou interessant, romànica, que contrasta amb els estils més moderns de les nostres terres. Cal dir que el cristianisme es va introduir molt aviat a Irlanda. I ben a prop, però amb una filosofia suposadament diferent, el centre comercial on hem estat mirant regals. Ho he trobat tot massa turístic i tòpic, i no m’he decidit a adquirir cap imant de nevera.

Per sopar, fideus instantanis adquirits en un supermercat pròxim i ous ferrats fets amb mantega; ningú sap on trobar oli. Mentre escalfàvem l’aigua ens hem trobat amb una dona curiosa que ens ha aconsellat abstenir-nos de relacionar-nos massa efusivament en una cuina. Una cançó popular irlandesa ho desaconsella:

With my arms around her waist, I kissed —she hinted marriage
To the door in dreadful haste came Captain Kelly’s carriage!
Her looks told me full well that moment she was wishin’
That I’d get out to Hell, or somewhere far from the kitchen.

Com que la secadora ha acabat la seva feina, me’n vaig a dormir. Demà ens haurem d’aixecar molt aviat.

Coloms de mar

És molt aviat, el sol tot just s’aixeca per damunt les roques de la platja propera i la seva reverberació sobre l’aigua, sumada a un aire humit que encara recorda la rosada, dóna al paisatge una lluminositat ben especial. Els contorns s’insinuen més que dibuixen, tot i que la claror és més que suficient, potser encegadora. La platja és buida a aquesta hora. Fa fresca, per tant les multituds encara no s’aglomeren. Només la sorra remoguda és testimoni silenciós del que va passar el dia anterior.

A les aigües tranquil·les del port es veu un reflex platejat a la superfície. De cop, un soroll esvalota la situació i tot seguit retorna la calma. On abans el sol delatava la presència d’un peix, ara es veu sortir el coll llarg, negre i esvelt d’un cormorà que mou el cap a banda i banda, inspeccionant altres possibles preses mentre neda sigilosament. L’estela que deixa és gairebé indistingible, i quan es submergeix es fa impossible seguir-li el rastre desde la superfície.

Ha de competir amb els llobarros, que tenen l’avantatge de viure eternament dins l’aigua. Clar que mai veuran la llum del sol des de l’aire. El màxim al que poden aspirar és a deixar-se endur i treure el cap a la superfície durant uns instants. El seu món és completament diferent.

Més tard, quan ja és completament de dia, una agitació recorre les roques més llunyanes del dic. Les gavines, guardianes adormides dels forats entre els grans blocs de pedra, s’acaben de sobresaltar pel pas d’alguna embarcació. S’envolen i es dispersen fent soroll. Els seus esgarips semblen rialles sinistres, igual que les hienes.

És curiós com s’ha arribat a estendre aquesta espècie d’aus. No han de competir amb ningú, són carronyaires, i els va d’allò més bé la cultura de la sobreproducció dels habitants d’aquestes terres. Com que estan fora de l’abast del mètode actiu de dissuasió emprat des del port, aquests ocellots continuen movent-se amb lliure albir per alguns racons i tacant el terra de blanc. No només pel port, sinó per tot el poble i els vorals.

Es comenta entre els mariners que abans era habitual que cada pesquer tingués les seves gavines, que l’acompanyaven tothora esperant la pesca rebutjada. Ara, aquest respecte s’ha perdut. Les gavines es conformen amb les deixalles dels contenidors i prefereixen seguir camions en comptes de barques.

El temps no te pressa; l’espera és dolça.

A alguns els sobren els calés

Mentre desaprofito el temps a l’estació de carburants de la feina, arriba un iot de proporcions notables. A la coberta apareix un jove que demana una quantitat, també notable, de gasoil. Després d’efectuar el servei, reflexiono. Sigui qui sigui aquest home vingut del nord, en mitja hora s’ha gastat el meu sou de quatre mesos. Mitja hora és el temps que ha trigat a omplir-se el dipòsit.

La setmana ha estat prou bé. Feia temps que no començava de nou en un ambient totalment desconegut, i això m’ha servit per recordar les dificultats de l’aprenentatge, la complexitat de les relacions humanes i d’altres frivolitats que queda bé dir. He après coses, ho sé, i encara em queda una immensitat de secrets per conèixer. Llàstima que ara per ara no m’interessin. Prefereixo centrar-me en l’esforç de no caure a l’aigua.

Potser no en trauré gaire utilitat intel·lectual, a aquest estiu, però com a mínim em permet dues afirmacions:

1. Treballar molt no té res a veure amb tenir molts diners.
2. Les 6 del matí és una hora desagradable.

Del primer punt, i seguint l’argument del personatge de Quino Manolito de que els diners imiten extraordinàriament bé la felicitat, s’intueix un principi de pla. Aplicant la segona idea, dedueixo que el meu experiment de canvi d’aires no va per bon camí i que val més que adopti d’altres estratègies més còmodes.

Em queden dues opcions: robar la caixa un dia que hagin vingut molts pijos o bé empescar-me alguna martingala per escaquejar-me en el futur. Com que l’ús de targetes de crèdit està força estès, he reprès el meu afany per resoldre problemes de matemàtiques, fent plans per l’any que ve. L’unicitat de posició de la matèria em garanteix, amb una incertesa tolerable, que no pugui estar treballant al port mentre volto per l’Europa oriental.

Feina d’estiu

Per fi se’m dóna l’oportunitat de veure burgesos en el seu hàbitat natural, fora del zoo (actes protocolaris) i de documentals (sèries televisives). He començat a treballar en un port esportiu.

No sé per què he abandonat les meves còmodes classes de repàs, que eren força productives econòmicament i agraïdes intel·lectualment. Suposo que tenia ganes de canviar d’aires, però també hi ha influït (molt) la pressió familiar perquè em busques una feina “de veritat”. No els vaig fer llegir les 10 raons per les que ningú hauria de treballar, llàstima.

Segons el contracte sóc un mariner, que és un eufemisme per no dir noi que serveix per a tot, que pot estar fregant el moll, amarrant una embarcació o posant gasolina. Ara, jo de mariner no en tinc res. Els anys vivint al poble i sentint històries com a màxim.

Molt serà que no acabi a l’aigua la primera setmana. I més tenint en compte el meu estat de somnolència, ja que m’he d’aixecar a hores força intempestives. No és meravellosa l’adaptació humana, que permet que un dia me’n vagi a dormir a una determinada hora i l’endemà m’aixequi a la mateixa hora?

Encara no faig previsions sobre el futur de la feina. A veure si m’aclimato i em trec el festa-lag del damunt.

Cita aleatòria:

La prova definitiva de l’omnipotència de Déu és que no li cal existir per salvar-nos.
— Peter De Vries, “The Mackerel Plaza,” 1958