Com transformar un ebook en un llibre

Segurament alguna vegada heu trobat a la xarxa algun document llarg i heu pensat que valdria la pena tenir-lo en forma de llibre, ja sigui com a referència, com a llibre que es llegeix amb calma abans d’anar a dormir o potser amb indiferència al transport públic.

Conec tres solucions a aquest problema. La primera i més senzilla és comprar el text a una editorial professional, però això no sempre és possible. Potser el que vós voleu llegir no ho ha publicat ningú, o fa tant temps que ja s’han esgotat els exemplars coneguts, o creieu que el preu és excessiu i l’obra és del domini públic.

Amazon ha trobat una nova forma de fer negoci amb un lector portàtil. Possiblement sigui pràctic, però jo no l’he provat i no us el puc recomanar. Cal tenir en compte que és car i no fa olor de llibre, un detall absurd però determinant.

La manera que us vull proposar és la publicació casolana. No és el mètode més pràctic ni necessàriament el més barat, però té la garantia de que sempre funciona si es saben resoldre les dificultats que apareixeran. No tots els passos que exposaré són necessaris, i podrien no ser suficients, però són una bona mostra dels retocs més habituals.

Suposem que teniu una col·lecció de documents en format electrònic i creieu que és legítim fer-ne una còpia en paper. Un conjunt de contes amb llicència Creative Commons suficientment permissiva, per exemple. Donada la seva difusió i la proximitat a convertir-se en un estàndard, suposaré que els documents a tractar estan en format PDF, però en cas contrari recordeu que existeixen eines lliures per convertir de formats variats al d’Adobe.

El primer pas és assegurar-vos que és possible modificar els documents. La idea és passar-los abans a PS, que no té problemes de DRM, i recuperar-los sense restriccions. A més a més, es pot normalitzar el tamany de pàgina i, amb sort, estalviar-se el pas d’afegir un CropBox. Assegureu-vos que feu servir pdftops i no pdf2ps.
for i in *.pdf; do pdftops $i; done; for i in *.ps; do ps2pdf $i; done

Ara cal decidir l’estructura del llibre que voleu imprimir, és a dir l’ordre dels documents, i pensar a posar pàgines en blanc darrera d’aquells que tinguin un nombre de pàgines senar. Altrament tindríeu capítols començant en pàgines parells, i això és un atemptat contra qualsevol publicació seriosa. Podeu generar fàcilment un PDF en blanc amb l’Inkscape. Una vegada determinat com s’han d’organitzar les parts del llibre, només cal ajuntar-les:
pdftk part1.pdf [blanc.pdf] part2.pdf [...] cat output llibre.pdf

Depenent del tamany de lletra i els marges dels documents originals, us interessarà imprimir el llibre a dues pàgines per cara (fent un total de quatre pàgines per fulla). Molts programes us permetran fer-ho, però segurament els marges seran excessius. La manera d’arreglar això és modificar el tamany de pàgina visible del PDF: obriu-lo amb un editor de text al que no li importin els caràcters estranys i que tracti bé els arxius grans (l’emacs va bé) i busqueu la cadena “MediaBox”. Aquesta etiqueta apareix a cada pàgina i n’especifica el tamany. Si hi afegiu a continuació, i seguint el mateix format de l’arxiu, una etiqueta /CropBox [x_esq y_inf x_dre y_sup], podreu canviar el tamany visible de la pàgina. La referència és habitualment la canònica amb origen al vèrtex inferior esquerre de la pàgina real, i les unitats són 1/72″. Per obtenir els marges desitjats, cal anar provant, guardar el resultat i mirar-lo amb un visor de PDF. Podeu trobar més informació a la referència del format PDF.

Si el vostre llibre és en format A4 endavant, imprimiu-lo. Si té dues pàgines per cara, aleshores cal modificar les pàgines perquè quedin ben ordenades un cop plegades. L’Adobe Reader permet fer-ho, però no és lliure. La meva solució va ser un petit programa que reordena i gira les pàgines de manera que es puguin imprimir després amb l’opció 2 pàgines per cara de l’Evince. Si fa falta insereix pàgines en blanc, però és millor haver-ho fet abans manualment perquè el programa no té en compte el tamany de les pàgines. És a dir, cal afegir pàgines en blanc al final fins a tenir-ne un múltiple de 4. Potser el més important és fer proves amb un document d’unes 10 pàgines abans i assegurar-vos de que no us queden pàgines cap per avall.

Suposem ara que teniu el llibre imprès i voleu enquadernar-lo per no perdre tots els fulls. Una solució és portar-lo a una copisteria i per uns tres euros aconseguir tenir cobertes de plàstic i un espiral metàl·lic dins els fulls. És ràpid i acceptable. Però si preferiu un acabat tradicional, aleshores podeu enquadernar-vos el llibre vós mateix. Amb una agulla resistent, un martell, fil de niló i paciència es pot aconseguir cosir els fulls, i la coberta només és qüestió de cartolina i cola. Seguiu aquestes instruccions sobre enquadernació japonesa, però amb creativitat a l’hora d’interpretar els passos. Jo faig plecs de 5 fulles, els forado amb l’agulla i el martell, els ajunto, utilitzo un sol fil (tot i que gruixut) i no em cal agulla per passar-lo pels forats. Tot depèn del que hi hagi a l’armari dels trastos vells.

El resultat és un llibre que sí, fa olor de llibre.

Gravar la TDT

Fa uns mesos vaig comprar un receptor de TDT USB. Com que em molesta la publicitat, i habitualment tinc coses més importants a fer durant el temps d’emissió dels programes, he decidit gravar la programació al disc dur i editar-la per accedir-hi en moments més propicis.

Pensava que no seria gaire complicat, ja que no cal res més que unes quantes operacions amb bits, però al final he tingut més feina de la que preveia fins que he trobat les eines adequades. Crec que és interessant publicar una mena de reportatge o guia.

Ah, i malauradament he hagut d’infringir unes desenes de patents. Com que el dret al reconeixement d’aquestes patents és prou discutible, perden la seva autoritat moral i puc seguir amb la consciència tranquil·la. Seguidament veurem el problema amb més detall.

La meva intenció era la d’utilitzar únicament eines lliures, i ho he aconseguit. Així, després de documentar-me una mica, vaig comprar una tarja de TDT compatible amb linux. Després em va caldre instal·lar controladors, firmware i eines per sintonitzar. Tot això està ben explicat al web anterior. Sincerament, no recordo bé els passos, doncs és una d’aquelles coses que només es fa una vegada a la vida. Un pas que crec que no es comenta és copiar la llista de canals a l’mplayer, una vegada sintonitzat amb tzap.
ln -s ~/.tzap/channels.conf ~/.mplayer/

Un cop preparada la instal·lació, podem començar a copiar bits al disc dur. Aquí cal remarcar que calen uns 7GB d’espai per a uns 40 minuts d’enregistrament. Un cop acabat el procés, només cal conservar 250MB, que corresponen a 20 minuts de contingut útil. Jo he utilitzat una partició buida d’un disc dur extern, la velocitat no és gaire important.
mplayer -dumpstream "dvb://TV3" -dumpfile polonia.ts

De moment encara continuem sent amics amb la legalitat. Probablement l’empresa que ha fabricat el receptor de TDT i l’emissora hauran arribat a algun tracte amb el gestor de la patent. El seu lema és

fair, reasonable, nondiscriminatory access to essential patents

. Quina ironia. Jo m’he limitat a desar les dades en un suport magnètic. I en qualsevol cas, seria lògic que l’administració pública vetllés perquè els estàndards que adopta fossin accessibles a tots els ciutadans, no?

Després d’haver enregistrat les dades, cal convertir-les a un format més comú i eliminar possibles errors de transmissió (molt freqüents en el meu cas, en què l’edifici on m’allotjo no disposa d’antena de TDT i m’he de conformar amb la petita antena de proves de la tarja). L’eina emprada és el ProjectX, juntament amb mjpegtools, tal i com suggereix el wiki d’avidemux.
projectx polonia.ts
mplex -f 8 -o polonia.mpg polonia.m2v polonia.mp2

Aquí tenim el primer problema amb les patents, ja que no sembla que els desenvolupadors paguin drets al propietari de la codificació MPEG-2. El recordeu? L’hem vist abans amb la TDT. Segurament un receptor hardware o un reproductor de Microsoft no tindria aquest problema, ja que la llicència estaria inclosa en el preu.

El següent pas és eliminar les dades innecessàries. Utilitzarem l’Avidemux, que permet una edició gràfica, senzilla i acurada. Després de quedar-nos amb les parts desitjades, desem el vídeo resultant amb format MPEG i copiant els fluxes d’àudio i vídeo. No cal dir que llegir i escriure arxius MPEG deu estar més que patentat.

Però seria útil parar de dependre de la magnanimitat dels amos de les patents, perquè potser d’aquí a uns mesos obren un judici contra els lectors lliures d’MPEG i la feina no hauria servit de res. La meva solució ha estat convertir el vídeo editat a OGG+Theora+Vorbis, que qualsevol sistema GNU pot llegir ara i en el futur.
ffmpeg2theora polonia-editat.mpg

De tot això, només conservo l’arxiu ogg. La resta, estan esborrats per estalviar espai de disc. I per eliminar proves, clar. Un últim consell és que no proveu de gravar documentals sobre explosius o armes: us podrien aplicar la llei antiterrorista.