Una de DRM

Edit: Sorry, this post won’t help you playing DRM-encumbered media. Please visit Mplayer mailing list for more information.

Des de que sóc usuari del sistema operatiu GNU/Linux mai havia tingut cap problema seriós amb els DRM. Els sentia com un rumor llunyà, una altra pensada absurda de Microsoft i amics que no tenia per què afectar-me. Cert, m’havia trobat amb PDFs encriptats que no em donaven el dret a imprimir-los, però donada l’existència de pdftops pensava que eren una broma. Una mica pesada, donat que els distribuïa una biblioteca. Hauré de preguntar de qui és la genial idea.

Però un dia vaig anar a casa d’un familiar que és cantant (aquí simplifico una mica la història) i em va deixar escoltar un parell d’enregistraments que tenia a l’ordinador. Em van agradar i li vaig demanar que me’n deixés fer una còpia. En el moment de transferir-les al meu disc dur, em vaig adonar que tenien format WMA. Com que tenia pressa i gens de ganes d’evangelitzar, vaig decidir que l’mplayer ja em donaria un cop de mà.

A casa, amb tranquil·litat, vaig engegar els altaveus i vaig fer un ‘mplayer pista01.wma’. Quina sorpresa va ser escoltar únicament un xerric desagradable i comprovar que l’mplayer refusava qualsevol afiliació amb els DRM!

Playing pista01.wma.
ASF file format detected.
DRM License URL: http://go.microsoft.com/fwlink/[...]
This file has been encumbered with DRM encryption, it will not play in MPlayer!

Vaig seguir la pista al problema a partir de l’url que Microsoft(R) es dignava a proporcionar, i vaig entendre que necessitava un sistema operatiu Windows(R) original, amb una versió prou recent del seu Windows Media Player(R). Repeteixo, potser no vaig ser prou observador per adonar-me que Microsoft(R) no m’estava forçant a seguir pràctiques monopolistes, a vegades les subtileses legals se m’escapen. Només és la impressió que em va donar.

Donant per perduda la possibilitat de conservar la meva llibertat a utilitzar l’ordinador i la llibertat a escoltar música que ha produït algú que així ho desitja alhora, vaig decidir continuar tenint control sobre l’ordinador. No se’m força a reiniciar tan fàcilment.

Però sí que em vaig estranyar de que qui m’havia passat la cançó pensés que seria convenient que només es pogués escoltar en 10 ordinadors diferents i que desitgés que el seu públic es comprés el sistema operatiu Windows abans d’escoltar el seu art. No pensava que fos algú tan maniàtic i restrictiu. Per tant, vaig continuar investigant i vaig trobar que la configuració per defecte del Windows Media Player és habilitar unes restriccions arbitràries sobre la música que es codifica a partir d’un CD. Qui les vulgui treure, que es busqui la vida.

Li he de dir al meu familiar que ja no cal que em porti el CD físicament, que si busca bé fins i tot podrà eliminar els absurds DRM dels seus arxius, els personals, aquells dels que posseeix els drets de còpia. Clar que si pretén fer-ho bé ha de plantejar-se utilitzar un codificador OGG/Vorbis. Potser ara que el seu sistema operatiu s’ha col·lapsat i li cal tornar a formatejar el seu disc dur s’ho miri d’una altra manera, però és una llàstima que l’estendard del programari lliure continuï essent la seva qualitat tècnica.

Gravar la TDT

Fa uns mesos vaig comprar un receptor de TDT USB. Com que em molesta la publicitat, i habitualment tinc coses més importants a fer durant el temps d’emissió dels programes, he decidit gravar la programació al disc dur i editar-la per accedir-hi en moments més propicis.

Pensava que no seria gaire complicat, ja que no cal res més que unes quantes operacions amb bits, però al final he tingut més feina de la que preveia fins que he trobat les eines adequades. Crec que és interessant publicar una mena de reportatge o guia.

Ah, i malauradament he hagut d’infringir unes desenes de patents. Com que el dret al reconeixement d’aquestes patents és prou discutible, perden la seva autoritat moral i puc seguir amb la consciència tranquil·la. Seguidament veurem el problema amb més detall.

La meva intenció era la d’utilitzar únicament eines lliures, i ho he aconseguit. Així, després de documentar-me una mica, vaig comprar una tarja de TDT compatible amb linux. Després em va caldre instal·lar controladors, firmware i eines per sintonitzar. Tot això està ben explicat al web anterior. Sincerament, no recordo bé els passos, doncs és una d’aquelles coses que només es fa una vegada a la vida. Un pas que crec que no es comenta és copiar la llista de canals a l’mplayer, una vegada sintonitzat amb tzap.
ln -s ~/.tzap/channels.conf ~/.mplayer/

Un cop preparada la instal·lació, podem començar a copiar bits al disc dur. Aquí cal remarcar que calen uns 7GB d’espai per a uns 40 minuts d’enregistrament. Un cop acabat el procés, només cal conservar 250MB, que corresponen a 20 minuts de contingut útil. Jo he utilitzat una partició buida d’un disc dur extern, la velocitat no és gaire important.
mplayer -dumpstream "dvb://TV3" -dumpfile polonia.ts

De moment encara continuem sent amics amb la legalitat. Probablement l’empresa que ha fabricat el receptor de TDT i l’emissora hauran arribat a algun tracte amb el gestor de la patent. El seu lema és

fair, reasonable, nondiscriminatory access to essential patents

. Quina ironia. Jo m’he limitat a desar les dades en un suport magnètic. I en qualsevol cas, seria lògic que l’administració pública vetllés perquè els estàndards que adopta fossin accessibles a tots els ciutadans, no?

Després d’haver enregistrat les dades, cal convertir-les a un format més comú i eliminar possibles errors de transmissió (molt freqüents en el meu cas, en què l’edifici on m’allotjo no disposa d’antena de TDT i m’he de conformar amb la petita antena de proves de la tarja). L’eina emprada és el ProjectX, juntament amb mjpegtools, tal i com suggereix el wiki d’avidemux.
projectx polonia.ts
mplex -f 8 -o polonia.mpg polonia.m2v polonia.mp2

Aquí tenim el primer problema amb les patents, ja que no sembla que els desenvolupadors paguin drets al propietari de la codificació MPEG-2. El recordeu? L’hem vist abans amb la TDT. Segurament un receptor hardware o un reproductor de Microsoft no tindria aquest problema, ja que la llicència estaria inclosa en el preu.

El següent pas és eliminar les dades innecessàries. Utilitzarem l’Avidemux, que permet una edició gràfica, senzilla i acurada. Després de quedar-nos amb les parts desitjades, desem el vídeo resultant amb format MPEG i copiant els fluxes d’àudio i vídeo. No cal dir que llegir i escriure arxius MPEG deu estar més que patentat.

Però seria útil parar de dependre de la magnanimitat dels amos de les patents, perquè potser d’aquí a uns mesos obren un judici contra els lectors lliures d’MPEG i la feina no hauria servit de res. La meva solució ha estat convertir el vídeo editat a OGG+Theora+Vorbis, que qualsevol sistema GNU pot llegir ara i en el futur.
ffmpeg2theora polonia-editat.mpg

De tot això, només conservo l’arxiu ogg. La resta, estan esborrats per estalviar espai de disc. I per eliminar proves, clar. Un últim consell és que no proveu de gravar documentals sobre explosius o armes: us podrien aplicar la llei antiterrorista.

Programari lliure i Cardano

El model tancat de desenvolupament de programari actual recorda als matemàtics del segle 16, que mantenien els seus coneixements en secret per poder ser els únics en resoldre els reptes que es llançaven entre sí. Ben conegudes són les acusacions de trencament del secretisme de Tartaglia contra Cardano, així com la lluita legal per la possessió de patents dels monopolistes del programari.

Val a dir que des d’el Renaixement, la manera de transmetre els coneixements científics ha avançat molt. En l’actualitat, el reconeixement ve donat a través dels articles publicats, essent el prestigi proporcional a la difusió entre la comunitat. No és així en el món de la tècnica en general, on els secrets d’empresa són comparables als secrets d’estat, i amb més valor econòmic.

Aquest és un problema intrínsec a la societat capitalista actual. Davant els problemes que requereixen la tecnologia, igual que en la ciència, hi ha diverses solucions possibles. El mètode científic preveu que la solució òptima serà aquella que es pugui demostrar i s’adapti millor a la realitat. En canvi, els enginyers estan sotmesos a un conjunt de restriccions econòmiques que obstaculitzen el progrés. Estem parlant de mètodes més barats de fabricació, de compatibilitat amb estàndards obsolets, o de malabarismes amb patents.

Així, la tecnologia que s’implanta no és necessàriament la millor per la comunitat sinó la de l’empresa que ha explotat més els seus treballadors i ha manipulat amb més saviesa el ramat de consumidors. Hem d’assumir que ens desplacem en vehicles basats en l’explosió de fòssils, i que els seus motors no són els que proporcionen més rendiment termodinàmic sinó els que sonen millor a l’oïda dels amants del tuning.

Però no cal que ens conformem quan el que es ven és programari. Les empreses ens intenten convèncer de que és el mateix cas que la tecnologia habitual, però res és més allunyat de la realitat. El programari és coneixement, algorismes i formes de codificar la informació. Pertany al camp de la saviesa col·lectiva, i és absurd no compartir-lo. Tant com resultaria absurd que només una empresa pogués calcular el temps de caiguda d’una poma.

Afortunadament, el programari lliure porta la solució a aquest conjunt de fal·làcies, i cada dia s’estén una mica més. La seva qualitat indueix a pensar que aquells que fan ciència únicament per al benefici personal encara tenen molt per aprendre.

Però el més important és que amb els programes lliures es pot tenir tecnologia capdavantera sense renunciar a la llibertat. I avui és la informàtica la que es revoluciona, però amb esforç encara podem continuar recuperant la resta de llibertats cedides. Si és que hom no té por al lliure albir.