A bruxa de Portobello

Una novel·la brillant, amb un ritme ràpid i un estil periodístic molt realista — de fet el principi de la història és completament verosímil i no és fins a les darreries del llibre que les coincidències es noten massa forçades per lligar l’argument.

A banda doncs, d’aquest esforç innecessari per exagerar i donar un toc de pel·lícula a la novel·la, la resta està ben equilibrada. Vist fredament, potser hi ha repetició d’idees; es dóna massa voltes sobre el mateix tema, però dintre del conjunt que és l’obra i com a recurs estilístic, no es pot dir que estigui fora de lloc.

Afirmo que el ritme és ràpid, i és cert, però convindria matisar-ho. Em sembla adequada l’expressió de la música allegro, indicant un tempo viu però no trepidant. Simplement fluid.

I és que la càrrega ideològica del text és prou important com per haver de reflexionar sobre les paraules després de cada sessió de lectura. No perquè calgui llegir entre línies; al contrari, ja que l’estil és ben directe; sinó perquè els conceptes són trencadors amb els que el lector pugui tenir al cap en el moment de gaudir d’una lectura reposada.

No diré innovadors, ja que segons vaig poder comprovar després d’acabar el llibre, les idees són recurrents en l’obra de Paulo Coelho, però per a mi era el primer contacte que tenia amb l’autor brasiler i em va resultar xocant. Espero, però, poder gaudir de les seves paraules força vegades més. Potser, després de fer-ho, descobreixi que aquest llibre no té res d’especial, però potser no.

Como amiga llegará.
Como extraña se te irá.
Engañándote.
Robará tu corazón
si la intentas atrapar.
— Saratoga, Viaje por la mente

iafwgabh

Les hommes n’ont plus le temps de rien connaître. Il achètent des choses toutes faites chez les marchands. Mais comme il n’existe point de marchands d’amis, les hommes n’ont plus d’amis.
— Antoine de Saint Exupéry, Le Petit Prince

Un raonament interessant que, a mida que el temps es va fent més valuós, mostra la seva veritable importància.

Avui una amiga m’ha regalat indirectament el plaer de llegir El Petit Príncep a les cinc de la matinada. Gràcies. Agraïments també a la legislació canadenca, més fidel a la raó de ser dels drets de còpia — incentivar la creació de material original — que no pas la nostra.

I vós, què feu navegant i buscant pàgines a l’atzar? El temps perdut davant l’ordinador sí que no l’aprofitareu.

El Aleph

Aquest recull de contes de Jorge Luis Borges s’ha de llegir poc a poc, en petites dosis, deixant que cada història es formuli com una reflexió abans de seguir amb la següent.

És un llibre lent i no especialment addictiu, però no per això menys interessant. La qualitat dels contes és variable; tot i així val la pena llegir-los tots, ja que és més fàcil entendre el llibre com un conjunt. D’altra banda, els arguments són a vegades sorprenents i poden proporcionar un agradable somriure al final de cada història.

La perspectiva oferta és la de determinisme i, potser, pessimisme. Alguns temes es repeteixen al llarg de les pàgines, de forma més o menys explícita.

En primer lloc, se’ns presenta la circularitat del temps, una Història infinita que es repeteix amb variacions però amb una mateixa essència. A més, tenim alguns amulets que viatgen al costat de la humanitat propiciant aquesta reiteració. El conte que dóna nom al volum va més enllà de les connexions temporals i presenta un món que es conté a ell mateix.

Conseqüència d’això és el destí inevitable, una predisposició als actes més nobles però també més terribles que qualsevol home porta com una càrrega sobre l’esquena. La càrrega no és feixuga, sinó que permet que ens n’oblidem i pensem que gaudim d’una llibertat fictícia. Una bona imatge és la del laberint, on aquell qui hi està tancat es pensa que té llibertat de moviments, però realment està restringit a l’interior d’una àmplia presó.

També trobem algunes pinzellades sobre la importància de les aparences, la impressió d’una realitat que unes persones creen en les altres sense cap justificació visible, i que és molt fàcil que acabi substituint a la realitat. És a dir, rumors que acaben fent-se realitat; vides que es construeixen senceres sobre uns fonaments falsos. Però això és motiu per un altre comentari.

I think you’re scared I’ll live forever, and in so many ways I will,
These words are fuel to feed the fire, and hold us back you never will
And as the winter comes, and the seasons change,
Closer to death I draw, we face this curse of days
— Death By Stereo, This Curse Of Days