Cireres
Fa dies que plou intermitentment i amb intensitat. Suficients perquè gairebé ningú s’aventuri ja a sortir de casa sense paraigües, i també perquè no vingui de gust ser a fora quan els núvols fan mala cara. Es diria que fa un dia perfecte per estudiar, perquè estar en un recinte tancat es fa més acollidor i el desig de baixar al carrer a gaudir del sol de juny no es pot complir.
D’altra banda, les treves amb la pluja m’impulsen, encara que només sigui una estona, a sortir per aprofitar la poca llum natural i el cel descobert. En aquests moments en comptes del soroll dels trons i de l’aigua se senten els ocells cantant com si haguessin de dir tot allò que el rebombori els ha fet callar.
Des del balcó veig les plantes del veí, ufanoses. Sembla que a elles la pluja els aprofita, però la veritat és que ja porten temps així. Hi ha unes plantes amb unes fulles tan grans que hom es podria aixoplugar a sota d’una sola d’elles. Potser serien més útils que el meu paraigua, que després d’un cop de vent s’ha trencat i mulla més que protegeix.
El veí hi té una taula al pati. És vella, de fusta i amb la humitat ha quedat plena de verdet. No és que el pati sigui tan ombrívol, però la fusta no deu estar envernissada. Al damunt, hi ha unes quantes cireres escampades, vermelles, lluents. El veí deu ser una persona feliç. Al cap i a la fi, les cireres porten la felicitat.
There in the middle of the people he stands,
Seeing, feeling.
— Rainbow, The Temple of the King
