A bruxa de Portobello

Una novel·la brillant, amb un ritme ràpid i un estil periodístic molt realista — de fet el principi de la història és completament verosímil i no és fins a les darreries del llibre que les coincidències es noten massa forçades per lligar l’argument.

A banda doncs, d’aquest esforç innecessari per exagerar i donar un toc de pel·lícula a la novel·la, la resta està ben equilibrada. Vist fredament, potser hi ha repetició d’idees; es dóna massa voltes sobre el mateix tema, però dintre del conjunt que és l’obra i com a recurs estilístic, no es pot dir que estigui fora de lloc.

Afirmo que el ritme és ràpid, i és cert, però convindria matisar-ho. Em sembla adequada l’expressió de la música allegro, indicant un tempo viu però no trepidant. Simplement fluid.

I és que la càrrega ideològica del text és prou important com per haver de reflexionar sobre les paraules després de cada sessió de lectura. No perquè calgui llegir entre línies; al contrari, ja que l’estil és ben directe; sinó perquè els conceptes són trencadors amb els que el lector pugui tenir al cap en el moment de gaudir d’una lectura reposada.

No diré innovadors, ja que segons vaig poder comprovar després d’acabar el llibre, les idees són recurrents en l’obra de Paulo Coelho, però per a mi era el primer contacte que tenia amb l’autor brasiler i em va resultar xocant. Espero, però, poder gaudir de les seves paraules força vegades més. Potser, després de fer-ho, descobreixi que aquest llibre no té res d’especial, però potser no.

Como amiga llegará.
Como extraña se te irá.
Engañándote.
Robará tu corazón
si la intentas atrapar.
— Saratoga, Viaje por la mente