Precampanya, campanya i cacofonia

El blog hipòcrita comença avui la campanya electoral. No estic segur de si seria legal fer apologia o demagògia de qualsevol tema en cas de que jo fos un polític, però per sort la meva no-afiliació em permet expressar-me lliurement.

Altrament, em caldria disfressar les paraules per dir el mateix però assegurant-me de que els tribunals no tinguessin motius per condemnar-me. És la cada vegada més utilitzada tècnica de l’acció políticament correcta, un eufemisme infame que designa les encara pitjors alteracions del llenguatge i el raonament que duen a terme periòdicament els governants i aspirants.

Suposo que us haureu fixat que els discursos polítics – i, per extensió els de les persones polítiques – tendeixen a acostar-se entre sí, i encara pitjor: la convergència és cap al conjunt buit. Com és ovbi em refereixo a absència de contingut, significat i originalitat; no de longitud en sí.

És que els que volen governar s’han quedat sense idees? No ho crec. Una persona que pretén la dominació mundial – o, com a mínim d’un país – ha de tenir un pla ben definit. Però a la vegada s’ha d’adaptar a les exigències del guió. Si la societat demana neutralitat, l’han d’oferir: tot respon a les regles d’Adam Smith. Així, és suficient prometre unes quantes mesures populars, assegurar que el món és de color de rosa però que encara ho serà més amb el govern de cert partit i, en general, no prendre un posicionament massa ferm en temes importants. I besar mainada.

Diria que estem vivint una època de govern tan homogeni que el bipartidisme és només una il·lusió. Recordeu el caciquisme i les figures històriques de Cánovas i Sagasta? Ara mateix també tenim uns partits tan poc diferenciats que els seus ideals oficials fan riure. El Partit Popular no s’atreveix a treure’s la disfressa que porta posada des de la fi del franquisme, mentre que als membres del PSOE els hauria de fer vergonya dir la paraula socialista. Sembla que Marx es va equivocar, i de la contraposició entre feixisme i comunisme no n’ha sortit una societat perfecta sinó aquesta presa de pèl. La resta de partits serien (o no) criticables si tinguessin la oportunitat d’influir amb els seus vots, però el concepte de diputat ho impedeix.

Últimament s’han vist alguns moviments reformistes en països de l’Amèrica Llatina, com els que encapçalen Lula, Evo Morales o el controvertit Hugo Chávez. Més enllà de la idoneïtat de la seva gestió, el que em proposo qüestionar és qui hi ha darrera seu? Una campanya electoral costa quantitats ingents de diners, i aquells que aporten el finançament probablement esperen rebre compensacions. Lula, per exemple, ja s’ha vist atacat pel fantasma de la corrupció.

Aquesta última divagació recorda que el sistema és molt difícil de canviar des de dins. Existeix un marc legal preparat per frustrar els ideòlegs joves i modelar-los fins que es converteixin en uns dels seus; només aleshores apareixen públicament. Com pot canviar això? La revolució sembla estar passada de moda, els règims totalitaris han demostrat la seva ineficàcia i ningú s’atreveix a conjecturar l’anarquia a gran escala. Encara haurem de fer cas a l’ex-president Maragall.

rant
1 a: a bombastic extravagant speech b: bombastic extravagant language
2 dialect British: a rousing good time
— Merrian-Webster dictionary