Precampanya, campanya i cacofonia

El blog hipòcrita comença avui la campanya electoral. No estic segur de si seria legal fer apologia o demagògia de qualsevol tema en cas de que jo fos un polític, però per sort la meva no-afiliació em permet expressar-me lliurement.

Altrament, em caldria disfressar les paraules per dir el mateix però assegurant-me de que els tribunals no tinguessin motius per condemnar-me. És la cada vegada més utilitzada tècnica de l’acció políticament correcta, un eufemisme infame que designa les encara pitjors alteracions del llenguatge i el raonament que duen a terme periòdicament els governants i aspirants.

Suposo que us haureu fixat que els discursos polítics – i, per extensió els de les persones polítiques – tendeixen a acostar-se entre sí, i encara pitjor: la convergència és cap al conjunt buit. Com és ovbi em refereixo a absència de contingut, significat i originalitat; no de longitud en sí.

És que els que volen governar s’han quedat sense idees? No ho crec. Una persona que pretén la dominació mundial – o, com a mínim d’un país – ha de tenir un pla ben definit. Però a la vegada s’ha d’adaptar a les exigències del guió. Si la societat demana neutralitat, l’han d’oferir: tot respon a les regles d’Adam Smith. Així, és suficient prometre unes quantes mesures populars, assegurar que el món és de color de rosa però que encara ho serà més amb el govern de cert partit i, en general, no prendre un posicionament massa ferm en temes importants. I besar mainada.

Diria que estem vivint una època de govern tan homogeni que el bipartidisme és només una il·lusió. Recordeu el caciquisme i les figures històriques de Cánovas i Sagasta? Ara mateix també tenim uns partits tan poc diferenciats que els seus ideals oficials fan riure. El Partit Popular no s’atreveix a treure’s la disfressa que porta posada des de la fi del franquisme, mentre que als membres del PSOE els hauria de fer vergonya dir la paraula socialista. Sembla que Marx es va equivocar, i de la contraposició entre feixisme i comunisme no n’ha sortit una societat perfecta sinó aquesta presa de pèl. La resta de partits serien (o no) criticables si tinguessin la oportunitat d’influir amb els seus vots, però el concepte de diputat ho impedeix.

Últimament s’han vist alguns moviments reformistes en països de l’Amèrica Llatina, com els que encapçalen Lula, Evo Morales o el controvertit Hugo Chávez. Més enllà de la idoneïtat de la seva gestió, el que em proposo qüestionar és qui hi ha darrera seu? Una campanya electoral costa quantitats ingents de diners, i aquells que aporten el finançament probablement esperen rebre compensacions. Lula, per exemple, ja s’ha vist atacat pel fantasma de la corrupció.

Aquesta última divagació recorda que el sistema és molt difícil de canviar des de dins. Existeix un marc legal preparat per frustrar els ideòlegs joves i modelar-los fins que es converteixin en uns dels seus; només aleshores apareixen públicament. Com pot canviar això? La revolució sembla estar passada de moda, els règims totalitaris han demostrat la seva ineficàcia i ningú s’atreveix a conjecturar l’anarquia a gran escala. Encara haurem de fer cas a l’ex-president Maragall.

rant
1 a: a bombastic extravagant speech b: bombastic extravagant language
2 dialect British: a rousing good time
— Merrian-Webster dictionary

Com transformar un ebook en un llibre

Segurament alguna vegada heu trobat a la xarxa algun document llarg i heu pensat que valdria la pena tenir-lo en forma de llibre, ja sigui com a referència, com a llibre que es llegeix amb calma abans d’anar a dormir o potser amb indiferència al transport públic.

Conec tres solucions a aquest problema. La primera i més senzilla és comprar el text a una editorial professional, però això no sempre és possible. Potser el que vós voleu llegir no ho ha publicat ningú, o fa tant temps que ja s’han esgotat els exemplars coneguts, o creieu que el preu és excessiu i l’obra és del domini públic.

Amazon ha trobat una nova forma de fer negoci amb un lector portàtil. Possiblement sigui pràctic, però jo no l’he provat i no us el puc recomanar. Cal tenir en compte que és car i no fa olor de llibre, un detall absurd però determinant.

La manera que us vull proposar és la publicació casolana. No és el mètode més pràctic ni necessàriament el més barat, però té la garantia de que sempre funciona si es saben resoldre les dificultats que apareixeran. No tots els passos que exposaré són necessaris, i podrien no ser suficients, però són una bona mostra dels retocs més habituals.

Suposem que teniu una col·lecció de documents en format electrònic i creieu que és legítim fer-ne una còpia en paper. Un conjunt de contes amb llicència Creative Commons suficientment permissiva, per exemple. Donada la seva difusió i la proximitat a convertir-se en un estàndard, suposaré que els documents a tractar estan en format PDF, però en cas contrari recordeu que existeixen eines lliures per convertir de formats variats al d’Adobe.

El primer pas és assegurar-vos que és possible modificar els documents. La idea és passar-los abans a PS, que no té problemes de DRM, i recuperar-los sense restriccions. A més a més, es pot normalitzar el tamany de pàgina i, amb sort, estalviar-se el pas d’afegir un CropBox. Assegureu-vos que feu servir pdftops i no pdf2ps.
for i in *.pdf; do pdftops $i; done; for i in *.ps; do ps2pdf $i; done

Ara cal decidir l’estructura del llibre que voleu imprimir, és a dir l’ordre dels documents, i pensar a posar pàgines en blanc darrera d’aquells que tinguin un nombre de pàgines senar. Altrament tindríeu capítols començant en pàgines parells, i això és un atemptat contra qualsevol publicació seriosa. Podeu generar fàcilment un PDF en blanc amb l’Inkscape. Una vegada determinat com s’han d’organitzar les parts del llibre, només cal ajuntar-les:
pdftk part1.pdf [blanc.pdf] part2.pdf [...] cat output llibre.pdf

Depenent del tamany de lletra i els marges dels documents originals, us interessarà imprimir el llibre a dues pàgines per cara (fent un total de quatre pàgines per fulla). Molts programes us permetran fer-ho, però segurament els marges seran excessius. La manera d’arreglar això és modificar el tamany de pàgina visible del PDF: obriu-lo amb un editor de text al que no li importin els caràcters estranys i que tracti bé els arxius grans (l’emacs va bé) i busqueu la cadena “MediaBox”. Aquesta etiqueta apareix a cada pàgina i n’especifica el tamany. Si hi afegiu a continuació, i seguint el mateix format de l’arxiu, una etiqueta /CropBox [x_esq y_inf x_dre y_sup], podreu canviar el tamany visible de la pàgina. La referència és habitualment la canònica amb origen al vèrtex inferior esquerre de la pàgina real, i les unitats són 1/72″. Per obtenir els marges desitjats, cal anar provant, guardar el resultat i mirar-lo amb un visor de PDF. Podeu trobar més informació a la referència del format PDF.

Si el vostre llibre és en format A4 endavant, imprimiu-lo. Si té dues pàgines per cara, aleshores cal modificar les pàgines perquè quedin ben ordenades un cop plegades. L’Adobe Reader permet fer-ho, però no és lliure. La meva solució va ser un petit programa que reordena i gira les pàgines de manera que es puguin imprimir després amb l’opció 2 pàgines per cara de l’Evince. Si fa falta insereix pàgines en blanc, però és millor haver-ho fet abans manualment perquè el programa no té en compte el tamany de les pàgines. És a dir, cal afegir pàgines en blanc al final fins a tenir-ne un múltiple de 4. Potser el més important és fer proves amb un document d’unes 10 pàgines abans i assegurar-vos de que no us queden pàgines cap per avall.

Suposem ara que teniu el llibre imprès i voleu enquadernar-lo per no perdre tots els fulls. Una solució és portar-lo a una copisteria i per uns tres euros aconseguir tenir cobertes de plàstic i un espiral metàl·lic dins els fulls. És ràpid i acceptable. Però si preferiu un acabat tradicional, aleshores podeu enquadernar-vos el llibre vós mateix. Amb una agulla resistent, un martell, fil de niló i paciència es pot aconseguir cosir els fulls, i la coberta només és qüestió de cartolina i cola. Seguiu aquestes instruccions sobre enquadernació japonesa, però amb creativitat a l’hora d’interpretar els passos. Jo faig plecs de 5 fulles, els forado amb l’agulla i el martell, els ajunto, utilitzo un sol fil (tot i que gruixut) i no em cal agulla per passar-lo pels forats. Tot depèn del que hi hagi a l’armari dels trastos vells.

El resultat és un llibre que sí, fa olor de llibre.