L’atleta

El vent xiula al passar entremig dels barrots de la barana i produeix un udol fantasmagòric al llarg del passeig. Amb la platja al costat, s’ha aixecat un núvol de pols que, com si fos boira, impedeix la visió als escassos vianants que, uns metres més enllà, caminen mentre intenten quedar a redós de l’oratge protegint-se amb els seus abrics. El sol fa estona que s’ha post i, si es pogués veure, la lluna estaria esplèndida reflectint-se sobre el mar. Malauradament, la manca de visibilitat només permet la il·luminació groguenca de les làmpades de sodi i l’halo que les envolta.

Hom no esperaria trobar ningú en aquest ambient hostil; tanmateix una silueta desdibuixada s’entreveu enmig de la pols. L’atleta corre inclinat endavant i amb dificultat, afectat per la força de l’aire. Un paravent prim li protegeix el tors i els braços, però partícules diminutes el piquen a la cara constantment, se li enganxen per culpa de la suor, se li fiquen als ulls i a la boca i se li emboliquen entre els cabells, llargs i onejants.

Al cap d’una estona torna en sentit contrari. L’expressió de la cara és de patiment, però també de determinació. De tant en tant, però, li tapen el rostre els cabells que ara li cauen cap endavant. Respira amb dificultat, però el soroll queda ofegat pel del vent. Quan s’aparta els pèls que el molesten, aprofita per donar una ullada ràpida al cronòmetre i assegurar-se que segueix el ritme que s’ha marcat.

El seu únic rival és aquell al que mai podrà vèncer. El porta lligat al canell i, per tant, sempre l’acompanya. Ha emès un so agut, recordant-li que continuava comptant i que no es podia despistar. Ja falta poc. D’aquí a un minut llarg l’atleta pitjarà un botó, s’aturarà, cridarà, mirarà la pantalla, s’ajupirà, caminarà uns passos i alçarà la vista cap a l’horitzó, esperant el moment de tornar a sortir.

Tenir qualitats està bé, però tenir voluntat és millor.
— Michel Bernard