L’atleta

El vent xiula al passar entremig dels barrots de la barana i produeix un udol fantasmagòric al llarg del passeig. Amb la platja al costat, s’ha aixecat un núvol de pols que, com si fos boira, impedeix la visió als escassos vianants que, uns metres més enllà, caminen mentre intenten quedar a redós de l’oratge protegint-se amb els seus abrics. El sol fa estona que s’ha post i, si es pogués veure, la lluna estaria esplèndida reflectint-se sobre el mar. Malauradament, la manca de visibilitat només permet la il·luminació groguenca de les làmpades de sodi i l’halo que les envolta.

Hom no esperaria trobar ningú en aquest ambient hostil; tanmateix una silueta desdibuixada s’entreveu enmig de la pols. L’atleta corre inclinat endavant i amb dificultat, afectat per la força de l’aire. Un paravent prim li protegeix el tors i els braços, però partícules diminutes el piquen a la cara constantment, se li enganxen per culpa de la suor, se li fiquen als ulls i a la boca i se li emboliquen entre els cabells, llargs i onejants.

Al cap d’una estona torna en sentit contrari. L’expressió de la cara és de patiment, però també de determinació. De tant en tant, però, li tapen el rostre els cabells que ara li cauen cap endavant. Respira amb dificultat, però el soroll queda ofegat pel del vent. Quan s’aparta els pèls que el molesten, aprofita per donar una ullada ràpida al cronòmetre i assegurar-se que segueix el ritme que s’ha marcat.

El seu únic rival és aquell al que mai podrà vèncer. El porta lligat al canell i, per tant, sempre l’acompanya. Ha emès un so agut, recordant-li que continuava comptant i que no es podia despistar. Ja falta poc. D’aquí a un minut llarg l’atleta pitjarà un botó, s’aturarà, cridarà, mirarà la pantalla, s’ajupirà, caminarà uns passos i alçarà la vista cap a l’horitzó, esperant el moment de tornar a sortir.

Tenir qualitats està bé, però tenir voluntat és millor.
— Michel Bernard

Servei tècnic de Lexmark

Pensava escriure un article irat sobre la qualitat del suport tècnic del fabricant d’impressores Lexmark, però al final n’he quedat satisfet. No especialment, però he de reconèixer que han sabut resoldre les seves mancances amb dignitat. Aquesta és la història:

Fa temps va caure a les meves mans una Lexmark Z55, una màquina poc valorada per la comunitat d’internautes, però que semblava suficient per treure’m d’un mal pas. De fet, vaig començar a utilitzar-la perquè el portàtil nou no estava equipat amb port paral·lel, que era l’única connexió de què disposava l’antiga Epson Stylus (i que encara funciona).

No va donar gaires problemes durant l’època en què la vaig fer servir com a impressora principal, només una mica de feina per configurar-la amb Linux. Van ignorar les meves peticions d’ajuda argumentant que hi havia massa distribucions del sistema operatiu diferents al mercat i van refusar alliberar el codi dels programes controladors quan vaig decidir embrutar-me les mans i intentar-ho arreglar jo mateix. El que deia, una cortesia estàndard envers els usuaris de programari lliure. Amb l’agravant que van intentar ser amistosos amb Linux però es van quedar a mig camí i amb informacions contradictòries. Al finar va resultar que no es portava bé amb la versió del CUPS.

Quan vaig marxar a estudiar a Barcelona vaig comprar una impressora làser, una HP LaserJet 1020, havent-me assabentat abans de si era compatible o no amb el sistema operatiu que pretenia fer servir. La vella Z55 va quedar aparcada a les golfes, dins una bossa de plàstic perquè no agafés pols. La vaig tornar a fer servir esporàdicament, però devia fer més d’un any des de l’última vegada.

I fa un parell de setmanes vaig voler imprimir uns apunts, així que vaig baixar la màquina i la vaig connectar al portàtil. No va haver-hi manera de que respongués a les meves demandes d’imprimir pàgines de prova, però vaig observar un codi de pampallugues de les llums d’operació. Això em va fer anar a consultar la documentació a la xarxa del fabricant. Malauradament, no vaig trobar cap explicació relacionada amb el meu codi – sí que n’hi havia d’altres – i vaig decidir-me a preguntar via correu electrònic.

Avui m’he cansat d’esperar resposta. La web promet un temps de 3 dies laborables, que s’havia complert amb les consultes anteriors, això cal dir-ho. Pensava que s’ho podien estar agafant amb calma, donat que són festes, però han acabat esgotant la meva paciència. Amb mala cara, he decidit provar sort amb el servei tècnic a través de xat.

M’esperava trobar l’equivalent americà a una noia d’atenció al client de Telefònica, que em demanés que reiniciés el Windows o que m’assegurés que la impressora estava endollada, però en canvi m’ha atès un professional que no ha necessitat res més que una frase precisa per indicar-me el camí a seguir. Com que els passos no eren trivials, he pogut suposar que, a la web, la companyia aplica el principi de que l’usuari és sempre el principal responsable dels errors, i prefereix amagar la informació més enrevessada.

Al final no he aconseguit reparar la impressora, però si que he quedat convençut de que arreglar-la seria prou complicat com per haver-la de dur a un taller professional. El meu interlocutor s’ha endut una bona puntuació en les enquestes i jo m’he quedat més tranquil. Ara bé, la resta de l’empresa és un disbarat.

Desenvolupeu programari a prova d’usuaris estúpids i aconseguireu que només els estúpids el vulguin fer servir.
— IRC