20070909 – Kilronan – Doolin – Shannon – Charleroy – Girona

Un altre dia en que ens hem aixecat tard i amb tranquil·litat, agafant tot el temps que ha fet falta per prendre una dutxa i esmorzar. Avui hem anat a l’únic supermercat del poble – potser de l’illa – a buscar croissants, que són petits i particularment bons. En aquesta botiga també hi ha l’únic caixer automàtic de l’illa, del qual ens hem vist obligats a treure diners per assegurar-nos la tornada. Es veu que el nostre pròxim destí és encara més rústic que aquest, i no hi ha cap manera d’aconseguir diners sense més armes que una tarja de crèdit.

Hem començat a esperar qui-sap-què – probablement que es fes l’hora de dinar – després a fer les maletes, i més tard hem continuat esperant. L’estona ha estat prou improductiva, però el cuidador de l’hostel no semblava tenir pressa per fer-nos fora. De fet, ens ha explicat d’on vé el nom de l’establiment: ell considera que tothom és potencialment un artista, de manera que el seu hostel és aquell on s’allotgen els artistes. Curiós, veritat?

Jo he passat l’estona acabant de fullejar un llibret sobre la història i costums de les illes d’Aran que havia començat a revisar el primer dia que vam entrar a la sala d’estar. N’hi ha una versió en castellà, però s’entén menys que l’anglesa; la traducció és horrible. Conté unes quantes llegendes de sant Enda que ara em sap greu no recordar. Hauria d’haver-me apuntat una referència del llibre.

Quan ens hem cansat de no fer res, ens n’hem anat a engolir horrible menjar ràpid, com sempre. Les artèries ens agrairan que s’acabi el viatge aviat. I parlant d’acabar, aquí finalitza la nostra estada a les illes. Hem tornat a l’oficina de turisme per comprar més articles d’utilitat dubtosa, encara que reconec que he estat a punt de comprar un pot de mostassa que ni tan sols havia provat. Finalment he decidit que tampoc sabria a qui regalar-lo.

Ens hem acomiadat d’Inis Mór a la platja, però hem acabat marxant amb un mal regust pel ferri. Ens hem sentit estafats pagant força més que pel viatge d’anada i sense obtenir cap tiquet a canvi. Al menys quan hem arribat a terra ferma hem pogut comprovar que la tarifa era estàndard, i que la diferència de preu es devia a una major distància. La travessa ha estat sense incidents, a part d’una mitja volta per recollir un turista despistat que ha estat a punt de quedar-se un dia a l’illa voler. Els ànims no ha sigut tan alts com a l’anada; fet i fet aquesta serà l’última nit que passem a Irlanda.

Així, ens hem trobat de cop a l’illa verda, prop dels penya-segats de Moher que no hem tingut temps d’anar a veure, però de fet al mig del no-res. Preguntant a un venedor de bitllets de ferri hem pogut esbrinar que calia seguir una carretera que s’amagava darrera un turó, i així ho hem fet. La marxa ha sigut pesada, carregats com anàvem amb les motxilles, i comptant amb la monotonia de caminar al costat d’un camp de golf.

Hem arribat al poble, que no és tan exageradament petit com semblava. És cert que el centre és menut, però els afores estan bastant habitats. Com era d’esperar, el nostre hostel ha resultat estar emplaçat a l’altra punta de la població. La distància, però, ha valgut la pena. El nostre allotjament és una construcció no gaire gran, en harmonia amb l’entorn, amb una riera al davant i al costat d’un tancat amb cavalls.

Hi hem entrat disposats a descansar, tenint en compte que ens caldria sortir a les quatre del matí rumb a l’aeroport, però hem preferit lligar caps abans i tenir el taxi preparat. El problema és que no hi ha taxis a la zona, sinó conductors locals que s’ofereixen a donar el servei, i ningú està disposat a fer un viatge fins l’aeroport a hores tan intempestives.

Aquí la situació ha començat a posar-se una mica histèrica. Hem pensat a fugir corrent de l’hostel i agafar el primer bus que ens portés lluny d’allà, però els dos únics autobusos que paraven en aquell racó de món ja havien passat. Així que ens hem mirat de tranquil·litzar i hem aconseguit un taxi per les onze de la nit. Impossible que fos més tard. A partir d’aquí la histèria es converteix en caos.

Això implicava que no podíem dormir a l’hotel, però ja era impossible cancel·lar la reserva sense pagar la nit, de manera que ens ho hem pres amb filosofia i hem intentat aprofitar al màxim el que ens oferia la zona. L’hostel regalava te, i això ha sigut excusa suficient perquè ens asseguéssim al voltant de la taula, amb beguda calenta i pizza. Hem acabat jugant a cartes i acabant-nos una ampolla de vodka de qualitat horrible que havia sobrat. Sense mesclar, donat que no ens quedaven més líquids.

El taxista ha sigut xerraire, i el viatge a l’aeroport no s’ha fet especialment pesat. Un cop hem entrat, la situació s’ha tornat diferent. Els bancs o cadires són ben incòmodes, us ho asseguro, però teníem tota la sala d’espera per a nosaltres sols, de manera que hem improvisat uns catres amb les motxilles i els abrics i hem vegetat fins l’hora de marxar.

Prop de les sis del matí ja estàvem farts d’estar a mitja ruta, i hem començat a inspeccionar alternatives absurdes per tornar. Fins i tot hem consultat preus per a volar directament a Girona, però eren extremadament cars. Per si no ho havia dit, ens estalviàvem alguns euros fent escala a Bèlgica. Mica en mica s’ha acostat l’hora del vol i a mig matí hem arribat a Charleroy.

Ja sense son, hem explorat aquest altre aeroport, i envaït la cafeteria. Hem trucat un conegut belga de la colla i responsable indirecte de que estiguéssim malgastant temps en un país on no se’ns havia perdut res, però ha al·legat llunyania i no ha aparegut. Hem considerat anar a provar el menjar local, però malauradament no hem trobat cap comerç. Jo he acabat gastant les últimes monedes que em quedaven en un sandvitx prefabricat per sobreviure.

I la travessa s’ha acabat lluny de Girona, finalment a casa, al cap de més d’un dia sencer de viatge. Els vols a Amèrica són de durada similar, però ni la meitat d’interessants.

Nota: demano disculpes per la incoherència dels temps verbals. Volia un relat que semblés pròxim, però he acabat d’escriure’l tres mesos després dels fets. A més, el pretèrit indefinit no lliga amb res. Suposo que estarà ple de llacunes, però un full doblegat amb notes breus no ha donat per a més. Voleu un consell? Aneu a Aran i veureu de què parlo.