04:36

Muahaha excés de cafeïna!

Llevar-se per programar a les 3 del matí té els seus avantatges: permet viure el doble de dies, encara que aquests siguin de dues hores. Perdoneu les incoherències, però en determinats moments del dia la meva capacitat de raonar queda afectada.

Epíleg: Sí, vaig escriure això en hores estranyes de la nit. El cafè que em vaig prendre va donar lloc a un bon resultat al concurs de programació, però també va impedir que m’adormís fins més d’una hora després d’acabada la prova. Tot i haver dormit unes quatre hores, l’endemà em vaig llevar especialment hiperactiu; probablement va ser el dia que menys adormit em vaig sentir a classe. Recordeu que un matemàtic es defineix com un giny que és capaç de transformar cafè en teoremes.

20070908 – Inis Mór

Avui ens hem tornat a llevar amb calma. Hem dedicat el matí a dormitar, saludar-nos, dutxar-nos i arreplegar quelcom de la cuina. Aquest hostel té la capacitat de fer-me sentir com si fos a casa un diumenge al matí, sense cap preocupació. Crec que tota l’illa encomana aquesta sensació, perquè quan ens n’hem adonat ja havia passat el migdia.

Sabíem que era possible donar la volta a l’illa en bicicleta i en un sol dia; quan millor que avui per fer-ho. Ens hem acostat al poble per dinar, però ja equipats amb aigua i voluntat de pedalar. Després de visitar el SuperMac, que curiosament té una sucursal en aquest racó de món, m’he acostat a un hostel aleatori buscant una connexió a Internet. M’explico, no és que pateixi una addicció irresistible als bits, sinó que aquesta tarda pretenia participar a una ronda del concurs de programació universitari de TopCoder. M’han indicat que més enllà de la carretera principal hi podria trobar Mainstir House, una mena d’allotjament amb l’única connexió pública de l’illa. Toca esperar que estigui disponible.

Ens hem malfiat dels lloguer de bicis del mapa i ens hem acostat a una botigueta que prometia artilugis al mateix preu. Fet i fet, estava més a prop del nostre alberg i seria més convenient a l’hora de tornar. Però les meves idees tendeixen a fallar amb una certesa empipadora, i en aquest cas ens hem trobat amb un material en condicions horribles. Les bicicletes eren força velles, i qualsevol hagués assegurat que es desintegrarien en poc temps. L’home de la botiga, però, ens ha donat un parell de candaus per protegir-les, no fos cas que algú – improbablement – decidís endur-se-les. Donat que devien ser les pitjors bicis de l’illa, res podia anar encara més malament.

Però anàvem errats, ja que al cap d’uns 200 metres de la sortida del poble, al principi de la pujada, una de les bicicletes ha acabat amb la cadena fora dels engranatges, i amb un embolic tan gran que només hem aconseguit embrutar-nos les mans de greix, tot comprovant que feia temps que ningú lubricava els mecanismes.

Mig indignats, mig sorpresos i mig rient hem tornat a cal botiguer queixant-nos de la mala qualitat del seu servei. L’home ens ha canviat la bicicleta per una de condicions similars i ha assegurat que ho tornaria a fer en cas de que hi hagués més problemes. Millor que no ens trobéssim en aquesta situació, ja que caldria fer un bon tros de camí a peu.

Ara del tot preparats, hem reemprès el camí i a la primera intersecció ens ha quedat clar que no havíem entès les indicacions de l’arrendador que, per cert, ens havia ensenyat la ruta damunt del mapa ja arrugat. Un dels camins era suau i plàcid; l’altre estava ple de pujades. Hem triar a l’atzar aquest últim, és clar.

Per sort, hem passat per davant de Mainstir House, que estava tancat fins poc abans de l’inici del concurs. He decidit que no em preocuparia gaire més. Fet i fet, estic de vacances. Així que hem continuat la ruta fins que en algun moment hem anat a parar a un aparcament per a bicicletes de grans dimensions que estava ple. Hem confirmat que les nostres eren les més indecents, però a part d’això ens ha semblat curiós que tanta gent aparqués allà i hem anat a explorar.

Hem anat a parar a Dún Aonghasa, una construcció prehistòrica més coneguda per estar edificada dalt d’uns penya-segats espectaculars. Ens hi hem enfilat – millor passejat, ja que el camí és força decent per complaure els turistes – i això ha comportat perdre el poc temps que sobrava de l’excursió. Clar que l’hem perdut gustosament mirant el mar, fent fotos impossibles i fent res en general. Aquí s’ha tirat l’única foto de grup amb tothom. Bé, gairebé tothom.

Quan hem sigut a baix m’he adonat de que faltava poc pel començament del concurs, de manera que m’he enfilat a la bicicleta i he anat ràpidament fins a Mainstir House. He pogut emparaular dues hores d’utilització de l’ordinador a més de la possibilitat d’utilitzar un CD de Linux que portava previsorament per casos com aquest. Després he tornat ràpidament amb els amics i hem quedat conforme ells continuarien l’excursió i recollirien la meva bicicleta.

M’han passat a visitar durant la competició per desitjar-me sort i preguntar-me on havia deixat la bicicleta. A fora, evidentment. No hi és. Merda. Sembla mentida, però algú havia robat la bicicleta destartalada. Donat que el concurs exigeix rapidesa, els meus amics han promès arreglar-ho per tal que jo em pogués concentrar (gràcies!). Finalment la competició m’ha anat malament i he quedat eliminat. Deixem-ho com una inversió que no ha funcionat.

Havent-me despedit dels recepcionistes de l’hostel, he pogut començar-me a preocupar per la bicicleta desapareguda. De camí al nostre hostel m’he trobat amb la colla, que m’ha explicat la resta de la història. Resulta que la màquina l’havia agafada un home que han trobat més tard al bar. Quan ha aparegut amb la bicicleta i li han demanat explicacions, la seva resposta ha estat que naturalment que era nostra, que ell ja no la necessitava i ens la podíem endur. Increïble. Potser li hauria d’haver demanat si tenia botes.

Ja de tornada a l’Artists Hostel, el cuiner oficial del grup ha complert la seva promesa de fer macarrons al seu estil, i el vespre ha girat entorn el sopar. Dins l’hostel ens hem trobat amb una dona barbuda (però molt) i els belgues ens han convidat a whisky. Ens hem plantejat unir-nos als vilatans al bar per assistir a un concert de músics locals, però el record d’ahir a la nit ens ha dissuadit. Hem acabat reunits vora la llar de foc, bevent Guinness, buscant la lletra ‘E’ d’un portàtil que s’havia perdut i rient molt. Bona nit.