20070907 – Galway – Kilronan

Ahir, just abans d’anar a dormir, vaig deixar la xiruca que em quedava a la finestra amb un missatge: Please, return me the other boot i una tirallonga d’insults en català. Les esperances de recuperar la parella eren vagues, semblava més possible que robessin també l’altra. Algú es va sumar a l’ofrena de material innecessari amb un desodorant que feia olor a plàtan i repel·lia les noies.

Com era d’esperar, aquest matí ens hem aixecat tard, amb calma, i a la finestra no hi quedava res. Ni tan sols la nota. El primer que s’ha fet ha sigut anar a comprar un desodorant idèntic, esperant a que el bromista es delatés, però ha quedat clar que no havia estat ningú de l’habitació. Mirant-ho pel cantó bo, ja tinc una preocupació menys.

Hem aprofitat el que quedava de matí per anar de compres. Avui mateix marxem cap a les illes d’Aran i pel què sabem és un lloc tan remot que serà difícil afegir articles a la bossa de records i regals. A totes les botigues hi tenien el mateix, de manera que encara no he trobat res que cregui que val la pena comprar. És que un trèvol en una bossa augmenta de valor?

Hem hagut d’interrompre (sort) el consumisme per agafar el ferri. Altra vegada, quan érem dalt el bus que anava cap al port, hem descobert tota una part de Galway l’existència de la qual ignoràvem. Podríem haver-hi anat abans, però al cap de poc hem pujat al vaixell i hem abandonat la ciutat. Mentre ens hi anem acostant, l’illa dóna una bona impressió. Sembla que serà maca.

Ha estat un trajecte ràpid, i el vent ha impedit que ningú es maregés. Baixant del ferri ens hem adonat de que estàvem envoltats de turistes. Potser no hem anat a parar a un racó de món tan perdut, al cap i a la fi. Fins i tot tenen oficina de turisme, que realment no és res més que una altra botiga de records.

Ens han informat i hem marxat caminant cap a l’hostel. Està a les afores del poble, i això que és petit. Quan hi hem arribat ens hem trobat amb dos belgues, que ens han indicat on trobar el responsable de l’allotjament. És una casa típica de la zona amb la particularitat que està tot obert. No hi ha claus de res. El responsable ha resultat ser un home prou simpàtic, que viu en un barracó al costat de la casa i que ens ha assegurat que podem disposar de tot el que hi ha a dins. I que estiguem tranquils per les nostres possessions.

Després d’instal·lar-nos i menjar al bar del costat hem tingut un intent de conversa amb un alcohòlic local.

I’ve been drunk for three days. And I know this is not right. These will be my last two pints, I swear it. Do you know Pavarotti? He was the best singer ever. [...]

I més tard, amb l’ajuda d’un plànol poc detallat que ens ha donat un comerciant de bicicletes local, ens n’hem anat a visitar la part sud de l’illa. Primer ruta per carretera, després camí i finalment enmig de roques i parets de pedres posades una sobre l’altra. Hem anat a parar a uns penya-segats, sembla que l’illa s’acabi de cop i sense cap motiu. Hem estat una estona traient el cap i mirant el mar; després el grup s’ha disgregat. Jo he estat una estona assegut en una pedra, amb la mirada fixa en un racó on l’aigua s’enfureix i esquitxa les roques, pensant. Més tard m’he unit a una visita a una paret més alta i ampla, restes d’un antic fort, i ruïnes del que potser fossin cases. El mapa opina que es diu Dún Dúchathair. La visita no val la pena des del punt de vista arqueològic, però sí que és remarcable el paisatge i la quietud.

Dubtàvem si quedar-nos a veure la posta de sol, que podria ser molt espectacular des del punt on estàvem, però com que no estàvem segurs de com tornar hem preferit marxar de dia. Hem baixat els turons cantant i el grup s’ha retrobat al poble. Teníem pensat anar a veure la que s’autoproclama església més petita del món, que està força prop del fort, però no hem tingut en compte que el camí en línia recta travessava inacabables parets i roques distribuïdes de la manera més ineficient possible. Ja hi anirem demà.

Mentre fèiem camí cap a l’hostel hem descobert que havien desaparegut tots els turistes que durant el dia omplien el poble de gom a gom, passejant a peu, en bicicleta o en carro. I, com era d’esperar, tots els restaurants estaven tancats: hagués resultat estúpid tenir obert un local on no aniria ningú.

A l’hostel hem descobert que, tristament, no ens quedava menjar. Hem considerat rapinyar el que hem trobat als armaris de la cuina i ajuntar-ho amb les nostres rampoines, però finalment s’ha imposat el bon karma i ens n’hem anat a buscar el responsable de l’allotjament. No estava al seu barracó sinó al bar del davant. Devien ser les nou o les deu, i els clients estaven bevent i celebrant quelcom mentre miraven un partit de rugbi a la televisió. Semblava que hi fos tot el poble, i nosaltres com a forasters desentonàvem notablement. Al final ens hem assabentat de que el menjar de la cuina era de lliure ús tret d’uns quants articles que havien marcat els belgues i hem fet un menú repetitiu de sandvitxos.

Com que no volíem molestar els parroquians del bar, que estaven força excitats, ens hem quedat a l’hostel i ens hem estirat al camp per mirar les estrelles. És increïble la nitidesa del cel en aquest lloc perdut: com que no hi ha cap ciutat a la vora, la dèbil llum dels estels ens arriba sense obstacles. Algú ha començat una classe pràctica d’astronomia i d’aquí hem passat a divagacions sobre la finitud de l’univers. De tant en tant queien meteorits que probablement no haguéssim vist enlloc més.

Quan ens ha agafat fred hem entrat a la sala d’estar de l’hostel, que consta d’una llar de foc, llibres i seients amb mantes. El dia ha acabat sent relaxat, i ens n’hem anat a dormir convençuts de que els desitjos demanats als estels fugaços es complirien.