20070906 – Galway – Boyle – Galway

Són les 6.00 i encara no sé com estic dempeus. Salto de la llitera mirant de no trepitjar ningú, agafo la roba del terra i m’acosto a la finestra per posar-me les botes, ja que avui caldrà caminar per fang. Curiosament, a l’ampit només n’hi trobo una. Busco per terra i no apareix. Ben mirat, és absurd que hagi caigut. O bé me les han robat, fet que no seria estrany tenint en compte el cartell que recomana no deixar objectes de valor prop de la finestra, o bé algú me les ha amagat.

Algú suggereix que anem a fora, a mirar si algun borratxo irlandès n’ha agafat una i l’ha tirat pel carrer. Accepto; de fet el pitjor que em pot passar era tornar a l’habitació i veure que tots es riuen de mi. Hagués acceptat la broma de bon grat, perquè no he trobat pas la bota que faltava. Inaudit, m’han robat una xiruca! Tot i tornar a sortir a fora i buscar dins de jardins, no hi ha resultats positius.

Finalment s’ha fet l’hora de marxar; a les 6.30 havíem d’estar a l’estació d’autobusos per anar cap a Boyle. Arribem i un conductor ens ha dit que anàvem errats, que a aquella hora no hi havia cap bus directe que hi anés. Algú ha insistit amb un horari de la companyia, però l’home ens ha assegurat que el màxim que podia fer era acostar-nos a Athlone i llavors des d’allà podríem enllaçar. Donat que ens hem aixecat tan aviat, la idea ens ha semblat raonable i li hem comprat els tiquets. L’única reserva que podíem tenir era que la pronuncia del conductor s’assemblava massa a Death Lane.

Quan hem arribat a la parada intermèdia ens hem trobat amb un ambient més semblant a Death Lane que no qualsevol lloc civilitzat. Un únic edifici enmig de la boira, les vies de tren i l’autobús que marxava. L’edifici ha resultat contenir una botigueta curiosament anomenada Reuben’s i uns bancs on hem saquejat els sandvitxos que vam preparar ahir més que no esmorzat. Mentrestant, un jove que confiava en què anàvem en la seva mateixa direcció ha perdut el seu bus i ha estat assetjant les taquilles ben nerviós.

El conductor del següent autobús ha decidit que no havíem pagat prou diners per arribar fins a Boyle, però s’ho ha enginyat per convertir els nostres bitllets en el que ens feia falta sense cobrar-nos l’import total. Després de pagar 30 euros, més valia que el lloc on anàvem estigués bé.

Un cop dalt el bus hem vist que Athlone no és només Reuben’s, sinó un poble prou interessant, amb edificis antics construïts vora el riu que hem vist fugaçment. Llàstima que ja havíem embarcat…

El conductor del bus, molt amablement, ha decidit que volíem anar a visitar l’abadia de Boyle i s’ha desviat de la seva ruta habitual per deixar-nos-hi a davant. No teníem cap intenció de passar-hi; de fet, no sabíem ni que existia. Com que està en obres, l’entrada ens ha sortit gratuïta, però tot i així no té gaire interès. Només queden les ruïnes de les parets, i no gaire ben conservades. Això sí, el guarda és un home vell i afable, que ha insistit en que havíem de veure totes les meravelles turístiques del poble. Ens ha preparat un plànol a seguir i ens ha indicat un parell de noms a qui demanar descompte si hi anàvem de part seva.

Mentre el grup s’ha quedat discutint què podíem visitar en unes poques hores i essent realistes, un parell han anat a l’oficina de turisme per intentar desxifrar l’horari d’autobusos. Quan han tornat, les notícies eren preocupants: els bitllets no valien per a res, ens havien estafat. La informadora turística, en canvi, era molt amable i intentaria canviar-los per alguna classe d’abonament miraculós.

Efectivament, hem caminat tots fins l’oficina de turisme i ens hem trobat amb una dona amb una immensa capacitat de parlar edulcoradament. Probablement la dona del guarda de l’abadia, s’hi assemblen molt. No ha aconseguit canviar-nos els bitllets, però sí que ens ha encarregat un taxi, ens ha indicat una botiga on aconseguir dinar, i ens ha programat la resta del dia.

Agraïts, ens hem fet una foto amb ella que hem promès d’enviar-li. Seguidament hem anat a comprar a una botiga diferent a la recomanada. Semblava que en aquest poble estiguessin tots conxorxats; començava a fer por. La broma del moment era que no sortiríem vius del poble.

Encara sense saber si podríem tornar, ens n’hem anat cap al Lough Key amb un taxista vell i de parla inintel·ligible. El llac és molt… irlandès? L’aigua està envoltada de bosc i prats, totalment verds, i l’ambient és humit, reflexiu, tancat però molt lliure a la vegada. Interior tot i estar enmig de la natura. Una illa amb un castell al mig li acaba de donar un toc de conte de fades. Gairebé esperàvem que sortís un leprechaun d’entremig dels matolls rient i amb una bota a la mà.

La llàstima és que és una mica comercial, amb una gran zona de pícnic, un parc perquè hi jugui la mainada i una mena d’aventura sueca per als adults. Hem Sospesat la possibilitat de llogar una barca de rems, però hem acabat anant a dinar al mig del bosc. Més sandvitxos, és clar, i galetes Penguin de postre. Mica en mica ens hem anet perdent d’un en un. Ha sigut l’ambient del bosc, que convidava a seguir un camí a l’atzar fins arribar enlloc. Els arbres immensos s’ho miraven des de les seves posicions impertorbables, com si haguessin estat allà des del principi dels temps.

Resultat d’aquest vagabundeig ha estat que ens trobéssim amb una corda lligada a una branca. Hem estat gronxant-nos amb aquest artefacte salvatge una bona estona fins que ens hem adonat que no quedava temps per res més i hem tornat al punt de trobada acordat amb el taxista.

Al final no hi ha hagut cap problema per tornar. Ens hem trobat amb el mateix conductor d’autobús que ens havia dut fins allà, i que ens ha garantit que el nostre bitllet era vàlid. El viatge ha estat pesat. Hem rigut una estona recordant la nostra odissea patètica, hem estat jugant amb els cabells de la gent i, sobretot, emetent intents de notes musicals i molestant els veïns.

Com que aquesta és l’última nit que passem a Galway, hem decidit sortir una estona, a veure si trobàvem un bar amb cervesa Murphy’s. A l’hora que hem anat a sopar el carrer ja estava ple de joves beguts, i quan hem acabat l’engatament col·lectiu era encara més evident. Hem passat per molts bars, però cap ens ha satisfet. O bé l’ambient no era acollidor o no tenien la marca cercada. Passant pel centre de la ciutat ens hem trobat amb discoteques, gent que ens intentava convèncer de que hi entréssim i gent que simplement parlava. Quan hem aconseguit trobar un pub del nostre gust, resulta que s’havien fet les 12 i tancaven. Quin fracàs! Ens hem deixat vèncer per la son i hem tornat a l’hostel.

Males condicions

Fa una setmana que ens han tallat l’aigua. Les rentadores i secadores comunitàries s’han espatllat. Tenim una sola forquilla per a dues persones. El congelador no té porta. Res d’això és greu perquè som informàtics, una raça que pot estar una setmana programant en un soterrani sense menjar, llum ni higiene. Però des de fa tres dies internet no funciona!

He exagerat una mica. Hem estat una setmana sense poder-nos dutxar a la nostra habitació perquè la veïna de baix tenia goteres, però sí que podiem mantenir una higiene mínima anant a cals veïns. La resta, és del tot cert.

I on hi ha tots aquests desastres, us preguntareu. A la residència Pere Felip Monlau. Estem acostumats a que alguna cosa no vagi del tot bé, però aquest cap de setmana s’ha sobrepassat el nivell de tolerància dels residents. A més, amb les festes de la Mercè, Barcelona està paralitzada i sembla que sigui impossible trobar algú que arregli les deficiències.

Per això, hem iniciat una sèrie de cassolades exigint que es compleixin les condicions contractuals. Cada dia a les 4 de la tarda fins que es reestableixi la normalitat, i a les 10.30 si en tenim ganes. Si sou veí, ja ens sentireu. I si esteu pensant allotjar-vos-hi, plantejeu-vos-ho. És un bon lloc, però no tant com sembla sobre el paper. Si no fos per la subvenció, qui sap on viuria jo.

20070905 – Girona – Shannon – Galway

Véns a Irlanda? Sí. Doncs aquesta tarda comprem els bitllets d’avió. Una vegada sumades les taxes van acabar sortint al doble del preu que pensàvem, però ja no hi havia marxa enrera. Uns quants amics i jo ens n’anàvem de vacances a l’illa dels grans prats verds.

El meu dia de sortida ha sigut dues jornades posterior al del grup gran, ja que havia de fer algunes gestions improrrogables. La nit passada, abans de començar el camí, mentre estava entaforant roba en una motxilla de dimensions inferiors a 55×40×20cm vaig parlar breument amb els exploradors. Vaig confirmar la previsió del temps i em van avisat de l’omnipresència de la boira i les vaques. Va ser llavors quan vaig desconnectar la càmera fotogràfica del carregador: en dos dies portaven mil fotos; no calia un altre reportatge gràfic. En canvi, sí que vaig pensar en prendre notes i escriure un diari de viatge, tot i que en diferit per poder donar joc als detalls.

Avui el viatge ha començat amb bon peu. L’aeroport estava saturat, però gràcies a un paper de validesa dubtosa que vaig imprimir ahir i la vigilància relaxada de l’aeroport de Girona, en un moment estava fent cua a la porta per accedir a l’avió. Em sorprèn que hagi pogut arribar a una zona restringida de l’aeroport amb un document que podria duplicar i modificar amb extrema facilitat. Al paper li’n diuen Check ‘n Go, i permet agafar seients lluny dels motors. Malauradament, això no m’ha lliurat dels sorolls, ja que un nadó s’ha donat a conèixer des del seient del davant.

És curiós, però el primer que he vist del destí ha sigut la boira. I després, les vaques, distingibles com clapes enmig de l’herba. Tot just sortir de l’aeroport de Shannon, he descobert que aquí hi plou perquè sí. Fa un dia càlid, el sol brilla, però plou sense explicació. Vull dir quan he aconseguit sortir per la porta de la parada d’autobús, que no ha estat fàcil. Uns catalans m’han confirmat que estava al lloc correcte i s’han assegut darrera meu a l’autobús. He reconegut el seu fill per l’estridència del seu plor.

He avisat als meus amics de l’hora d’arribada i m’han vingut a buscar a la parada de l’autobús. Curiosament ha sigut puntual, no com el servei de Sarfa que en alguna ocasió m’ha fet arribar una hora tard en un trajecte de 15 minuts.

Dinem al SuperMac’s, l’equivalent irlandès al McDonald’s, i això m’ha fet fixar en l’obesitat generalitzada. Unes noies s’afarten de greixos i riuen al nostre costat, sembla una escena que es pugui repetir diàriament. I com no podia faltar, veig part de les fotos i talls de vídeo que ja s’han fet.

El següent pas és l’hostel. Permeteu-me que empri aquest anglicisme per definir alberg petit, ja que és el que he estat utilitzant a la vida real. Està al mig de Galway i l’habitació és petita amb pudor de peus. Es pot dir sense exagerar que no hi cabem tots vuit a la vegada, i cal que uns quants pugem a les lliteres. Per alleujar la pudor de peus, he deixat les xiruques a la finestra.

No som claustrofòbics, però després de descarregar la meva motxilla ens n’hem anat a voltar pels carrers. La impressió que m’ha donat el centre és de deixadesa, em recorda a l’Amèrica del Sud. Al contrari que allà, però, tothom sembla tenir pressa i hem acabat tenint una sensació d’estar al mig.

La visita ha passat per una catedral prou interessant, romànica, que contrasta amb els estils més moderns de les nostres terres. Cal dir que el cristianisme es va introduir molt aviat a Irlanda. I ben a prop, però amb una filosofia suposadament diferent, el centre comercial on hem estat mirant regals. Ho he trobat tot massa turístic i tòpic, i no m’he decidit a adquirir cap imant de nevera.

Per sopar, fideus instantanis adquirits en un supermercat pròxim i ous ferrats fets amb mantega; ningú sap on trobar oli. Mentre escalfàvem l’aigua ens hem trobat amb una dona curiosa que ens ha aconsellat abstenir-nos de relacionar-nos massa efusivament en una cuina. Una cançó popular irlandesa ho desaconsella:

With my arms around her waist, I kissed —she hinted marriage
To the door in dreadful haste came Captain Kelly’s carriage!
Her looks told me full well that moment she was wishin’
That I’d get out to Hell, or somewhere far from the kitchen.

Com que la secadora ha acabat la seva feina, me’n vaig a dormir. Demà ens haurem d’aixecar molt aviat.

Èric i l’Exèrcit del Fènix

Em sumo a la campanya per divulgar el documental Èric i l’Exèrcit del Fènix que fa uns dies s’ha publicat al YouTube. Es tracta de la versió del noi acusat per amenaces terroristes, la seva família i simpatitzants. Potser és parcial, però es tracta d’una història tan poc creïble que fa de mal trobar una explicació raonable.

La crida la va fer en Xavier Mir des del seu blog, i proposa que durant aquesta setmana (del 3 al 9 de setembre) es visiti massivament la primera part del documental. Val la pena.

Amb això no estic mostrant cap afiliació amb en Xavier Mir ni Al-Qaeda. Cal deixar-ho clar.