Aparences

No hi ha res més hipòcrita que negar ser-ho. Per això he canviat el títol del blog. Siguem clars: si jo escric això és amb algun objectiu. Potser el sé, potser no. Potser no us el vull dir.

En qualsevol cas vull comentar la importància que tenen les aparences en les relacions humanes. Per una banda tenim el físic, el més instintiu, allò que en un primer moment ens predisposa abans de començar a interactuar amb un ésser semblant. Per l’altra el llenguatge, el verbal i el no verbal, armes potents capaces d’enderrocar una muralla feta de façanes falses que es donen suport entre sí però que estan construïdes damunt d’uns aiguamolls tèrbols i inestables.

La manera de vestir és un indicador del grup social al què pertanys, i dintre d’aquí de la tribu urbana amb la que sents afinitat. Fins i tot els que diem no seguir la moda formem part d’un clan amb pretensions de puresa o superioritat a seques. Qualsevol grup ha de poder-se distingir a distància i sense conèixer-se prèviament, i allò que es veu són els colors, l’estendard amb què ens llancem al camp de batalla de la vida.

Llavors la primera tasca de l’hipòcrita és canviar de grup. Burgesos disfressats de bruts i punks, estafadors i lladres amb corbata, reaccionaris seguint les últimes tendències i anarquistes amb les sabates llustrades. Però tot té una explicació, no us espanteu. Anar d’antisistema està de moda, no hi ha pitjors lladres que els que treballen amb grans sumes de diners, la vella aristocràcia ha de camuflar-se i el proletariat mira de guanyar-se la vida encara que sigui renegant dels seus principis.

Però per continuar amb les múltiples personalitats és necessari un treball de comunicació posterior. Un cop el farsant ha aconseguit provocar rebuig, atracció, respecte, simpatia o qualsevol emoció perversa en el seu objectiu, és necessari que confirmi aquesta impressió. O potser que doni un cop d’efecte i es mostri totalment diferent al que s’espera, tot és qüestió de tàctiques. Per això és imprescindible dominar bé els primers instants i utilitzar bé els gestos per tal d’emfatitzar el que s’està dient. Segurament les paraules siguin el menys important en aquest teatre.

Clar que us heu parat mai a pensar què passaria si tothom expressés el que pensa sense reflexionar abans en l’impacte que tindria sobre el seu entorn? Tot i tenir un mal dia, sovint és més convenient amagar-ho davant certes persones. Sí, estic defenent la mentida. Personalment, m’inclino per la omissió deliberada: és més fàcil d’arreglar quan no es fa bé. És el que ens ha ensenyat la societat: tots hem de ser feliços. Un amargat és perillós, perquè pot posar-se a pensar en qualsevol moment i descobrir que el seu estil de vida és molt poc satisfactori. De manera que per continuar en el club dels estàndards cal que sembli que ens esforcem a aparentar felicitat.

Un exemple d’això és el treballador cara al públic. Si vós heu estat treballador (assalariat, és a dir sense capacitat de decisió) en alguna botiga o similar, segur que us heu trobat amb el client torracollons. Per mi que és sempre el mateix, un home que com l’Obèlix va caure de petit en una olla, però la seva contenia arrogància i impertinència. Ara va pel món aprofitant-se dels qui depenen de la benedicció del patró per mantenir els ingressos. Si l’heu vist el reconeixereu perquè, a part de no saludar, considera que l’heu servit malament, que faria molt millor la vostra feina i us ho fa notar a cada moment. Quan marxi, i si teniu sort i no l’heu fet enfadar, potser us regali un gruny. És la seva manera de recordar-vos de que esteu tractant amb la persona més important del món, i que hauríeu de fer les reverències un xic més inclinades.

No sé quin tipus de màscara porta aquest fatxenda, però sí que sé que el treballador n’ha de portar una de molt gruixuda, i acceptar amb resignació la prepotència per por a ser despatxat. Després, per sort, es podrà posar una altra màscara i queixar-se del client amb el seu cap. Finalment, tornarà a canviar el maquillatge i es queixarà del cap amb els companys de feina, per passar a queixar-se dels companys de feina amb la família, queixar-se de la família amb els amics i dels amics amb l’alcohol. L’ordre és el menys important. Jo em queixo del món amb desconeguts.

Una forma més refinada de jugar amb les aparences és la reputació. Les etiquetes que s’imposen a les persones són les més difícils de treure: una vegada hom ha trobat una definició per algú, és més senzill adaptar les seves accions al model de personalitat que li hem atorgat que no acceptar una ment complexa i impredictible. Durant el meu pas per l’institut, per exemple, recordo que abans de conèixer un professor per primera vegada era costum demanar informes als alumnes que ja l’havien tingut. I sense haver de fer res, només entrant per la porta, el professor era rebut amb respecte, indiferència, rebel·lió o qualsevol que fos l’actitud que recomanaven els ex-alumnes.

No cal ser gaire espavilat per adonar-se que la vida està plena de mentides. Els que s’hi saben adaptar són anomenats diplomàtics, i són els que triomfen a la vida. Tenen capacitat per quedar bé amb tothom, o més ben dit amb qui creuen poder treure profit.

¿Y qué tal?
¿Por qué?
Si luego lo que importa es el adiós.
Se os ha olvidado la historia del Mago de Oz.
— Miguel 1.2..3…, Le llamaban Polla