Coloms de mar

És molt aviat, el sol tot just s’aixeca per damunt les roques de la platja propera i la seva reverberació sobre l’aigua, sumada a un aire humit que encara recorda la rosada, dóna al paisatge una lluminositat ben especial. Els contorns s’insinuen més que dibuixen, tot i que la claror és més que suficient, potser encegadora. La platja és buida a aquesta hora. Fa fresca, per tant les multituds encara no s’aglomeren. Només la sorra remoguda és testimoni silenciós del que va passar el dia anterior.

A les aigües tranquil·les del port es veu un reflex platejat a la superfície. De cop, un soroll esvalota la situació i tot seguit retorna la calma. On abans el sol delatava la presència d’un peix, ara es veu sortir el coll llarg, negre i esvelt d’un cormorà que mou el cap a banda i banda, inspeccionant altres possibles preses mentre neda sigilosament. L’estela que deixa és gairebé indistingible, i quan es submergeix es fa impossible seguir-li el rastre desde la superfície.

Ha de competir amb els llobarros, que tenen l’avantatge de viure eternament dins l’aigua. Clar que mai veuran la llum del sol des de l’aire. El màxim al que poden aspirar és a deixar-se endur i treure el cap a la superfície durant uns instants. El seu món és completament diferent.

Més tard, quan ja és completament de dia, una agitació recorre les roques més llunyanes del dic. Les gavines, guardianes adormides dels forats entre els grans blocs de pedra, s’acaben de sobresaltar pel pas d’alguna embarcació. S’envolen i es dispersen fent soroll. Els seus esgarips semblen rialles sinistres, igual que les hienes.

És curiós com s’ha arribat a estendre aquesta espècie d’aus. No han de competir amb ningú, són carronyaires, i els va d’allò més bé la cultura de la sobreproducció dels habitants d’aquestes terres. Com que estan fora de l’abast del mètode actiu de dissuasió emprat des del port, aquests ocellots continuen movent-se amb lliure albir per alguns racons i tacant el terra de blanc. No només pel port, sinó per tot el poble i els vorals.

Es comenta entre els mariners que abans era habitual que cada pesquer tingués les seves gavines, que l’acompanyaven tothora esperant la pesca rebutjada. Ara, aquest respecte s’ha perdut. Les gavines es conformen amb les deixalles dels contenidors i prefereixen seguir camions en comptes de barques.

El temps no te pressa; l’espera és dolça.