Una de DRM

Edit: Sorry, this post won’t help you playing DRM-encumbered media. Please visit Mplayer mailing list for more information.

Des de que sóc usuari del sistema operatiu GNU/Linux mai havia tingut cap problema seriós amb els DRM. Els sentia com un rumor llunyà, una altra pensada absurda de Microsoft i amics que no tenia per què afectar-me. Cert, m’havia trobat amb PDFs encriptats que no em donaven el dret a imprimir-los, però donada l’existència de pdftops pensava que eren una broma. Una mica pesada, donat que els distribuïa una biblioteca. Hauré de preguntar de qui és la genial idea.

Però un dia vaig anar a casa d’un familiar que és cantant (aquí simplifico una mica la història) i em va deixar escoltar un parell d’enregistraments que tenia a l’ordinador. Em van agradar i li vaig demanar que me’n deixés fer una còpia. En el moment de transferir-les al meu disc dur, em vaig adonar que tenien format WMA. Com que tenia pressa i gens de ganes d’evangelitzar, vaig decidir que l’mplayer ja em donaria un cop de mà.

A casa, amb tranquil·litat, vaig engegar els altaveus i vaig fer un ‘mplayer pista01.wma’. Quina sorpresa va ser escoltar únicament un xerric desagradable i comprovar que l’mplayer refusava qualsevol afiliació amb els DRM!

Playing pista01.wma.
ASF file format detected.
DRM License URL: http://go.microsoft.com/fwlink/[...]
This file has been encumbered with DRM encryption, it will not play in MPlayer!

Vaig seguir la pista al problema a partir de l’url que Microsoft(R) es dignava a proporcionar, i vaig entendre que necessitava un sistema operatiu Windows(R) original, amb una versió prou recent del seu Windows Media Player(R). Repeteixo, potser no vaig ser prou observador per adonar-me que Microsoft(R) no m’estava forçant a seguir pràctiques monopolistes, a vegades les subtileses legals se m’escapen. Només és la impressió que em va donar.

Donant per perduda la possibilitat de conservar la meva llibertat a utilitzar l’ordinador i la llibertat a escoltar música que ha produït algú que així ho desitja alhora, vaig decidir continuar tenint control sobre l’ordinador. No se’m força a reiniciar tan fàcilment.

Però sí que em vaig estranyar de que qui m’havia passat la cançó pensés que seria convenient que només es pogués escoltar en 10 ordinadors diferents i que desitgés que el seu públic es comprés el sistema operatiu Windows abans d’escoltar el seu art. No pensava que fos algú tan maniàtic i restrictiu. Per tant, vaig continuar investigant i vaig trobar que la configuració per defecte del Windows Media Player és habilitar unes restriccions arbitràries sobre la música que es codifica a partir d’un CD. Qui les vulgui treure, que es busqui la vida.

Li he de dir al meu familiar que ja no cal que em porti el CD físicament, que si busca bé fins i tot podrà eliminar els absurds DRM dels seus arxius, els personals, aquells dels que posseeix els drets de còpia. Clar que si pretén fer-ho bé ha de plantejar-se utilitzar un codificador OGG/Vorbis. Potser ara que el seu sistema operatiu s’ha col·lapsat i li cal tornar a formatejar el seu disc dur s’ho miri d’una altra manera, però és una llàstima que l’estendard del programari lliure continuï essent la seva qualitat tècnica.

Coloms de mar

És molt aviat, el sol tot just s’aixeca per damunt les roques de la platja propera i la seva reverberació sobre l’aigua, sumada a un aire humit que encara recorda la rosada, dóna al paisatge una lluminositat ben especial. Els contorns s’insinuen més que dibuixen, tot i que la claror és més que suficient, potser encegadora. La platja és buida a aquesta hora. Fa fresca, per tant les multituds encara no s’aglomeren. Només la sorra remoguda és testimoni silenciós del que va passar el dia anterior.

A les aigües tranquil·les del port es veu un reflex platejat a la superfície. De cop, un soroll esvalota la situació i tot seguit retorna la calma. On abans el sol delatava la presència d’un peix, ara es veu sortir el coll llarg, negre i esvelt d’un cormorà que mou el cap a banda i banda, inspeccionant altres possibles preses mentre neda sigilosament. L’estela que deixa és gairebé indistingible, i quan es submergeix es fa impossible seguir-li el rastre desde la superfície.

Ha de competir amb els llobarros, que tenen l’avantatge de viure eternament dins l’aigua. Clar que mai veuran la llum del sol des de l’aire. El màxim al que poden aspirar és a deixar-se endur i treure el cap a la superfície durant uns instants. El seu món és completament diferent.

Més tard, quan ja és completament de dia, una agitació recorre les roques més llunyanes del dic. Les gavines, guardianes adormides dels forats entre els grans blocs de pedra, s’acaben de sobresaltar pel pas d’alguna embarcació. S’envolen i es dispersen fent soroll. Els seus esgarips semblen rialles sinistres, igual que les hienes.

És curiós com s’ha arribat a estendre aquesta espècie d’aus. No han de competir amb ningú, són carronyaires, i els va d’allò més bé la cultura de la sobreproducció dels habitants d’aquestes terres. Com que estan fora de l’abast del mètode actiu de dissuasió emprat des del port, aquests ocellots continuen movent-se amb lliure albir per alguns racons i tacant el terra de blanc. No només pel port, sinó per tot el poble i els vorals.

Es comenta entre els mariners que abans era habitual que cada pesquer tingués les seves gavines, que l’acompanyaven tothora esperant la pesca rebutjada. Ara, aquest respecte s’ha perdut. Les gavines es conformen amb les deixalles dels contenidors i prefereixen seguir camions en comptes de barques.

El temps no te pressa; l’espera és dolça.

El Aleph

Aquest recull de contes de Jorge Luis Borges s’ha de llegir poc a poc, en petites dosis, deixant que cada història es formuli com una reflexió abans de seguir amb la següent.

És un llibre lent i no especialment addictiu, però no per això menys interessant. La qualitat dels contes és variable; tot i així val la pena llegir-los tots, ja que és més fàcil entendre el llibre com un conjunt. D’altra banda, els arguments són a vegades sorprenents i poden proporcionar un agradable somriure al final de cada història.

La perspectiva oferta és la de determinisme i, potser, pessimisme. Alguns temes es repeteixen al llarg de les pàgines, de forma més o menys explícita.

En primer lloc, se’ns presenta la circularitat del temps, una Història infinita que es repeteix amb variacions però amb una mateixa essència. A més, tenim alguns amulets que viatgen al costat de la humanitat propiciant aquesta reiteració. El conte que dóna nom al volum va més enllà de les connexions temporals i presenta un món que es conté a ell mateix.

Conseqüència d’això és el destí inevitable, una predisposició als actes més nobles però també més terribles que qualsevol home porta com una càrrega sobre l’esquena. La càrrega no és feixuga, sinó que permet que ens n’oblidem i pensem que gaudim d’una llibertat fictícia. Una bona imatge és la del laberint, on aquell qui hi està tancat es pensa que té llibertat de moviments, però realment està restringit a l’interior d’una àmplia presó.

També trobem algunes pinzellades sobre la importància de les aparences, la impressió d’una realitat que unes persones creen en les altres sense cap justificació visible, i que és molt fàcil que acabi substituint a la realitat. És a dir, rumors que acaben fent-se realitat; vides que es construeixen senceres sobre uns fonaments falsos. Però això és motiu per un altre comentari.

I think you’re scared I’ll live forever, and in so many ways I will,
These words are fuel to feed the fire, and hold us back you never will
And as the winter comes, and the seasons change,
Closer to death I draw, we face this curse of days
— Death By Stereo, This Curse Of Days

A alguns els sobren els calés

Mentre desaprofito el temps a l’estació de carburants de la feina, arriba un iot de proporcions notables. A la coberta apareix un jove que demana una quantitat, també notable, de gasoil. Després d’efectuar el servei, reflexiono. Sigui qui sigui aquest home vingut del nord, en mitja hora s’ha gastat el meu sou de quatre mesos. Mitja hora és el temps que ha trigat a omplir-se el dipòsit.

La setmana ha estat prou bé. Feia temps que no començava de nou en un ambient totalment desconegut, i això m’ha servit per recordar les dificultats de l’aprenentatge, la complexitat de les relacions humanes i d’altres frivolitats que queda bé dir. He après coses, ho sé, i encara em queda una immensitat de secrets per conèixer. Llàstima que ara per ara no m’interessin. Prefereixo centrar-me en l’esforç de no caure a l’aigua.

Potser no en trauré gaire utilitat intel·lectual, a aquest estiu, però com a mínim em permet dues afirmacions:

1. Treballar molt no té res a veure amb tenir molts diners.
2. Les 6 del matí és una hora desagradable.

Del primer punt, i seguint l’argument del personatge de Quino Manolito de que els diners imiten extraordinàriament bé la felicitat, s’intueix un principi de pla. Aplicant la segona idea, dedueixo que el meu experiment de canvi d’aires no va per bon camí i que val més que adopti d’altres estratègies més còmodes.

Em queden dues opcions: robar la caixa un dia que hagin vingut molts pijos o bé empescar-me alguna martingala per escaquejar-me en el futur. Com que l’ús de targetes de crèdit està força estès, he reprès el meu afany per resoldre problemes de matemàtiques, fent plans per l’any que ve. L’unicitat de posició de la matèria em garanteix, amb una incertesa tolerable, que no pugui estar treballant al port mentre volto per l’Europa oriental.

Feina d’estiu

Per fi se’m dóna l’oportunitat de veure burgesos en el seu hàbitat natural, fora del zoo (actes protocolaris) i de documentals (sèries televisives). He començat a treballar en un port esportiu.

No sé per què he abandonat les meves còmodes classes de repàs, que eren força productives econòmicament i agraïdes intel·lectualment. Suposo que tenia ganes de canviar d’aires, però també hi ha influït (molt) la pressió familiar perquè em busques una feina “de veritat”. No els vaig fer llegir les 10 raons per les que ningú hauria de treballar, llàstima.

Segons el contracte sóc un mariner, que és un eufemisme per no dir noi que serveix per a tot, que pot estar fregant el moll, amarrant una embarcació o posant gasolina. Ara, jo de mariner no en tinc res. Els anys vivint al poble i sentint històries com a màxim.

Molt serà que no acabi a l’aigua la primera setmana. I més tenint en compte el meu estat de somnolència, ja que m’he d’aixecar a hores força intempestives. No és meravellosa l’adaptació humana, que permet que un dia me’n vagi a dormir a una determinada hora i l’endemà m’aixequi a la mateixa hora?

Encara no faig previsions sobre el futur de la feina. A veure si m’aclimato i em trec el festa-lag del damunt.

Cita aleatòria:

La prova definitiva de l’omnipotència de Déu és que no li cal existir per salvar-nos.
— Peter De Vries, “The Mackerel Plaza,” 1958