La necessitat de govern

Per discutir sobre quin és el millor model de govern, caldria plantejar-se abans les condicions que l’originen. És a dir, per què creu la societat convenient cedir a uns pocs el privilegi de decidir sobre la voluntat dels altres?

Intentaré no fer més suposicions de les estrictament necessàries. Probablement n’apareguin d’implícites, espero que el lector atent sàpiga guardar-se d’aquests errors. Sobretot, procuraré no decidir la qüestió sobre la maldat intrínseca de l’home, donat que la filosofia no té eines moralment acceptables per esbrinar-ho; no seria recomanable l’experimentació amb humans.

Els vincles entre persones són molt complexos, això cal reconèixer-ho. Més en el món globalitzat que ens ha tocat viure. Així, es fa difícil imaginar una comunitat on es puguin negligir les relacions amb la resta del món, però l’única manera d’abordar el problema que se m’acut és simplificar-lo, de manera que perd validesa real. Penseu doncs, que el que digui a partir d’ara no ha de ser necessàriament aplicable a la vida.

En un món tecnològicament desenvolupat com és l’actual, sembla impossible que una sola persona o un grup reduït pugui dominar totes les branques del coneixement humà, de manera que l’única manera de viure independentment és renunciar a les comoditats de la vida moderna i establir-se en un gueto tecnòfob; els amish servirien d’exemple.

Anem, doncs, a plantejar una situació on caldria alguna mena d’organització: la gestió dels recursos. Tenim la nostra petita comunitat, un poble no gaire gran, que produeix alguna mena de bé material que intercanvia amb els veïns per mantenir-se en equilibri. Donat que els individus són diferents, també generen productes diversos i en quantitats desiguals. Quina és la manera més justa de distribuir els excedents? Què s’ha d’estalviar? I qui decideix el que s’acaba fent?

Primer de tot, ha d’existir aquest qui? No podria tothom cuidar-se de gestionar el fruit del seu esforç? Aquest punt de vista no durà molt lluny. Si la comunitat pretén dur a terme projectes d’un àmbit general, cal que els seus membres sacrifiquin quelcom de propi per un benefici que repercutirà sobre tots ells. Construir un hospital, per exemple. Sense impostos no hi ha infraestructures.

Però ja que afecta a tothom, és natural que hom vulgui dedicar una atenció especial a la manera com es gestionen els béns comuns. A priori, podríem pensar que, ja que cadascú aporta el seu gra de sorra, tothom ha de tenir garantida la participació en aquest equip econòmic. És cert. Però és possible que algunes persones tinguin unes dots d’administració millors que les de la majoria, bé per la seva predisposició o perquè les han estudiat. Llavors, i sense deixar de banda una transparència absoluta, convindria que els que decideixen com s’inverteix el patrimoni públic fossin uns pocs, aquells que la comunitat reconeix que ho podran fer millor, una aristocràcia en el bon (grec) sentit de la paraula.

I ara vénen els grans problemes del poder: com escollir els encarregats d’una feina tan important d’entre tot un conjunt de candidats? Què passa si els administradors no són honestos i es beneficien de la confiança que els ha estat atorgada? Ja tenim un govern que ens gestiona, però no sabem com gestionar-lo a ell.

I si això no fos prou difícil, el model de govern actual no es conforma amb controlar la hisenda. També decideix sobre la cultura, la justícia, i d’altres aspectes primordials de la vida on ningú ha demanat que furguin. El que és més absurd és que les posicions de lideratge no les ocupin els més qualificats, sinó els que són del color dels guanyadors (guanyen els rics, clar).

En quina fal·làcia es converteix el govern? La legitimitat que podia tenir com a la millor opció per efectuar una tasca per a la comunitat es perd en el moment en que els vots es distribueixen a persones que res tenen a veure amb els càrrecs que acabaran ocupant. No té sentit que un projecte tècnic, diguem-li TGV per estar d’actualitat, pugui ser diferent segons els ulls dels polítics, els mateixos que decideixen si als ciutadans els agraden les curses de braus o si permeten l’edificació d’immobles exagerats. Parlo molt seriosament; és absurd. Quin dret a decidir (que no és el mateix que opinar) té el llogater d’una cadira al parlament envers un enginyer? En la llengua de Roma li’n diuen argumentum ad verecundiam.

No parlaré d’institucions artificials, com l’estat, en el qual s’emparen els titellaires d’aquesta funció. El que és important és que els administradors no s’extralimitin en les seves funcions, que si la comunitat confia en ells és pels assumptes dels que (potser) entenen. I recordo que l’opinió del poble és molt fàcil de manipular. Ho sento, però jo no en sé. No surto a la televisió.