Programari lliure i Cardano

El model tancat de desenvolupament de programari actual recorda als matemàtics del segle 16, que mantenien els seus coneixements en secret per poder ser els únics en resoldre els reptes que es llançaven entre sí. Ben conegudes són les acusacions de trencament del secretisme de Tartaglia contra Cardano, així com la lluita legal per la possessió de patents dels monopolistes del programari.

Val a dir que des d’el Renaixement, la manera de transmetre els coneixements científics ha avançat molt. En l’actualitat, el reconeixement ve donat a través dels articles publicats, essent el prestigi proporcional a la difusió entre la comunitat. No és així en el món de la tècnica en general, on els secrets d’empresa són comparables als secrets d’estat, i amb més valor econòmic.

Aquest és un problema intrínsec a la societat capitalista actual. Davant els problemes que requereixen la tecnologia, igual que en la ciència, hi ha diverses solucions possibles. El mètode científic preveu que la solució òptima serà aquella que es pugui demostrar i s’adapti millor a la realitat. En canvi, els enginyers estan sotmesos a un conjunt de restriccions econòmiques que obstaculitzen el progrés. Estem parlant de mètodes més barats de fabricació, de compatibilitat amb estàndards obsolets, o de malabarismes amb patents.

Així, la tecnologia que s’implanta no és necessàriament la millor per la comunitat sinó la de l’empresa que ha explotat més els seus treballadors i ha manipulat amb més saviesa el ramat de consumidors. Hem d’assumir que ens desplacem en vehicles basats en l’explosió de fòssils, i que els seus motors no són els que proporcionen més rendiment termodinàmic sinó els que sonen millor a l’oïda dels amants del tuning.

Però no cal que ens conformem quan el que es ven és programari. Les empreses ens intenten convèncer de que és el mateix cas que la tecnologia habitual, però res és més allunyat de la realitat. El programari és coneixement, algorismes i formes de codificar la informació. Pertany al camp de la saviesa col·lectiva, i és absurd no compartir-lo. Tant com resultaria absurd que només una empresa pogués calcular el temps de caiguda d’una poma.

Afortunadament, el programari lliure porta la solució a aquest conjunt de fal·làcies, i cada dia s’estén una mica més. La seva qualitat indueix a pensar que aquells que fan ciència únicament per al benefici personal encara tenen molt per aprendre.

Però el més important és que amb els programes lliures es pot tenir tecnologia capdavantera sense renunciar a la llibertat. I avui és la informàtica la que es revoluciona, però amb esforç encara podem continuar recuperant la resta de llibertats cedides. Si és que hom no té por al lliure albir.