Filosofia de sofà

Els pensadors es divideixen en filòsofs de sofà i filòsofs de veritat. La diferència rau en què els primers es limiten a teoritzar sobre aspectes transcendentals de la vida i els altres actuen en els temes importants de la vida.

Per suposat, jo m’incloc en el grup dels inútils però sempre simpàtics elucubradors de sofà. Per què? Tot el que faig és queixar-me, observar els problemes de la societat i comentar-los de forma mordaç i desagradable. Em converteixo, doncs, en un altre factor socialment negatiu que l’únic que fa és molestar.

Un filòsof que pretengui ser de profit ha de saber veure els problemes, però és més important que sàpiga veure les solucions.

Si un problema no té solució, no és un problema. Si en té, tampoc ho és perquè l’acabarem trobant.

No recordo d’on vaig treure aquesta frase, l’he buscat per internet sense èxit. Potser és part de la saviesa local. O universal, què hi fa. S’ha atribuït una cita similar a Shimon Peres. Però il·lustra força bé el que pretenc explicar.

Una escena de la vida. Una jove munta sarau en un hotel i els dos filòsofs han d’actuar. Mentre el filòsof de sofà renega dels seus principis i apel·la a l’autoritat per aconseguir el seu desallotjament (lícit i èticament justificable, d’altra banda), el filòsof de veritat s’asseu en el sofà que no ocupa el seu col·lega i parla amb la noia mentre espera que un taxi la porti a casa. La fi és la mateixa, però no els mitjans.

Sí, el món seria millor si poséssim en pràctica allò que creiem que és just i moralment sostenible en comptes de deixar-nos endur per les circumstàncies. Circumstàncies que sovint tenen noms propis i càrrecs més alts o millor acceptació social.

Però això ho diu un membre de la confraria del sofà. I la lliçó que cal treure d’aquest text és que no s’ha de creure a aquesta gent. Per tant, comenceu, no em feu cas a mi. S’agraeixen resolucions de la paradoxa. Jo no puc: si ho fes estaria trobant solucions i la paradoxa augmentaria en complexitat.

I acabo amb una cita de collita pròpia, que no té gaire a veure però l’he pensat mentre escrivia aquest apunt:

Unes poques paraules valen més que molts llibres. Un sol gest, encara val més.

La necessitat de govern

Per discutir sobre quin és el millor model de govern, caldria plantejar-se abans les condicions que l’originen. És a dir, per què creu la societat convenient cedir a uns pocs el privilegi de decidir sobre la voluntat dels altres?

Intentaré no fer més suposicions de les estrictament necessàries. Probablement n’apareguin d’implícites, espero que el lector atent sàpiga guardar-se d’aquests errors. Sobretot, procuraré no decidir la qüestió sobre la maldat intrínseca de l’home, donat que la filosofia no té eines moralment acceptables per esbrinar-ho; no seria recomanable l’experimentació amb humans.

Els vincles entre persones són molt complexos, això cal reconèixer-ho. Més en el món globalitzat que ens ha tocat viure. Així, es fa difícil imaginar una comunitat on es puguin negligir les relacions amb la resta del món, però l’única manera d’abordar el problema que se m’acut és simplificar-lo, de manera que perd validesa real. Penseu doncs, que el que digui a partir d’ara no ha de ser necessàriament aplicable a la vida.

En un món tecnològicament desenvolupat com és l’actual, sembla impossible que una sola persona o un grup reduït pugui dominar totes les branques del coneixement humà, de manera que l’única manera de viure independentment és renunciar a les comoditats de la vida moderna i establir-se en un gueto tecnòfob; els amish servirien d’exemple.

Anem, doncs, a plantejar una situació on caldria alguna mena d’organització: la gestió dels recursos. Tenim la nostra petita comunitat, un poble no gaire gran, que produeix alguna mena de bé material que intercanvia amb els veïns per mantenir-se en equilibri. Donat que els individus són diferents, també generen productes diversos i en quantitats desiguals. Quina és la manera més justa de distribuir els excedents? Què s’ha d’estalviar? I qui decideix el que s’acaba fent?

Primer de tot, ha d’existir aquest qui? No podria tothom cuidar-se de gestionar el fruit del seu esforç? Aquest punt de vista no durà molt lluny. Si la comunitat pretén dur a terme projectes d’un àmbit general, cal que els seus membres sacrifiquin quelcom de propi per un benefici que repercutirà sobre tots ells. Construir un hospital, per exemple. Sense impostos no hi ha infraestructures.

Però ja que afecta a tothom, és natural que hom vulgui dedicar una atenció especial a la manera com es gestionen els béns comuns. A priori, podríem pensar que, ja que cadascú aporta el seu gra de sorra, tothom ha de tenir garantida la participació en aquest equip econòmic. És cert. Però és possible que algunes persones tinguin unes dots d’administració millors que les de la majoria, bé per la seva predisposició o perquè les han estudiat. Llavors, i sense deixar de banda una transparència absoluta, convindria que els que decideixen com s’inverteix el patrimoni públic fossin uns pocs, aquells que la comunitat reconeix que ho podran fer millor, una aristocràcia en el bon (grec) sentit de la paraula.

I ara vénen els grans problemes del poder: com escollir els encarregats d’una feina tan important d’entre tot un conjunt de candidats? Què passa si els administradors no són honestos i es beneficien de la confiança que els ha estat atorgada? Ja tenim un govern que ens gestiona, però no sabem com gestionar-lo a ell.

I si això no fos prou difícil, el model de govern actual no es conforma amb controlar la hisenda. També decideix sobre la cultura, la justícia, i d’altres aspectes primordials de la vida on ningú ha demanat que furguin. El que és més absurd és que les posicions de lideratge no les ocupin els més qualificats, sinó els que són del color dels guanyadors (guanyen els rics, clar).

En quina fal·làcia es converteix el govern? La legitimitat que podia tenir com a la millor opció per efectuar una tasca per a la comunitat es perd en el moment en que els vots es distribueixen a persones que res tenen a veure amb els càrrecs que acabaran ocupant. No té sentit que un projecte tècnic, diguem-li TGV per estar d’actualitat, pugui ser diferent segons els ulls dels polítics, els mateixos que decideixen si als ciutadans els agraden les curses de braus o si permeten l’edificació d’immobles exagerats. Parlo molt seriosament; és absurd. Quin dret a decidir (que no és el mateix que opinar) té el llogater d’una cadira al parlament envers un enginyer? En la llengua de Roma li’n diuen argumentum ad verecundiam.

No parlaré d’institucions artificials, com l’estat, en el qual s’emparen els titellaires d’aquesta funció. El que és important és que els administradors no s’extralimitin en les seves funcions, que si la comunitat confia en ells és pels assumptes dels que (potser) entenen. I recordo que l’opinió del poble és molt fàcil de manipular. Ho sento, però jo no en sé. No surto a la televisió.

Gravar la TDT

Fa uns mesos vaig comprar un receptor de TDT USB. Com que em molesta la publicitat, i habitualment tinc coses més importants a fer durant el temps d’emissió dels programes, he decidit gravar la programació al disc dur i editar-la per accedir-hi en moments més propicis.

Pensava que no seria gaire complicat, ja que no cal res més que unes quantes operacions amb bits, però al final he tingut més feina de la que preveia fins que he trobat les eines adequades. Crec que és interessant publicar una mena de reportatge o guia.

Ah, i malauradament he hagut d’infringir unes desenes de patents. Com que el dret al reconeixement d’aquestes patents és prou discutible, perden la seva autoritat moral i puc seguir amb la consciència tranquil·la. Seguidament veurem el problema amb més detall.

La meva intenció era la d’utilitzar únicament eines lliures, i ho he aconseguit. Així, després de documentar-me una mica, vaig comprar una tarja de TDT compatible amb linux. Després em va caldre instal·lar controladors, firmware i eines per sintonitzar. Tot això està ben explicat al web anterior. Sincerament, no recordo bé els passos, doncs és una d’aquelles coses que només es fa una vegada a la vida. Un pas que crec que no es comenta és copiar la llista de canals a l’mplayer, una vegada sintonitzat amb tzap.
ln -s ~/.tzap/channels.conf ~/.mplayer/

Un cop preparada la instal·lació, podem començar a copiar bits al disc dur. Aquí cal remarcar que calen uns 7GB d’espai per a uns 40 minuts d’enregistrament. Un cop acabat el procés, només cal conservar 250MB, que corresponen a 20 minuts de contingut útil. Jo he utilitzat una partició buida d’un disc dur extern, la velocitat no és gaire important.
mplayer -dumpstream "dvb://TV3" -dumpfile polonia.ts

De moment encara continuem sent amics amb la legalitat. Probablement l’empresa que ha fabricat el receptor de TDT i l’emissora hauran arribat a algun tracte amb el gestor de la patent. El seu lema és

fair, reasonable, nondiscriminatory access to essential patents

. Quina ironia. Jo m’he limitat a desar les dades en un suport magnètic. I en qualsevol cas, seria lògic que l’administració pública vetllés perquè els estàndards que adopta fossin accessibles a tots els ciutadans, no?

Després d’haver enregistrat les dades, cal convertir-les a un format més comú i eliminar possibles errors de transmissió (molt freqüents en el meu cas, en què l’edifici on m’allotjo no disposa d’antena de TDT i m’he de conformar amb la petita antena de proves de la tarja). L’eina emprada és el ProjectX, juntament amb mjpegtools, tal i com suggereix el wiki d’avidemux.
projectx polonia.ts
mplex -f 8 -o polonia.mpg polonia.m2v polonia.mp2

Aquí tenim el primer problema amb les patents, ja que no sembla que els desenvolupadors paguin drets al propietari de la codificació MPEG-2. El recordeu? L’hem vist abans amb la TDT. Segurament un receptor hardware o un reproductor de Microsoft no tindria aquest problema, ja que la llicència estaria inclosa en el preu.

El següent pas és eliminar les dades innecessàries. Utilitzarem l’Avidemux, que permet una edició gràfica, senzilla i acurada. Després de quedar-nos amb les parts desitjades, desem el vídeo resultant amb format MPEG i copiant els fluxes d’àudio i vídeo. No cal dir que llegir i escriure arxius MPEG deu estar més que patentat.

Però seria útil parar de dependre de la magnanimitat dels amos de les patents, perquè potser d’aquí a uns mesos obren un judici contra els lectors lliures d’MPEG i la feina no hauria servit de res. La meva solució ha estat convertir el vídeo editat a OGG+Theora+Vorbis, que qualsevol sistema GNU pot llegir ara i en el futur.
ffmpeg2theora polonia-editat.mpg

De tot això, només conservo l’arxiu ogg. La resta, estan esborrats per estalviar espai de disc. I per eliminar proves, clar. Un últim consell és que no proveu de gravar documentals sobre explosius o armes: us podrien aplicar la llei antiterrorista.

Programari lliure i Cardano

El model tancat de desenvolupament de programari actual recorda als matemàtics del segle 16, que mantenien els seus coneixements en secret per poder ser els únics en resoldre els reptes que es llançaven entre sí. Ben conegudes són les acusacions de trencament del secretisme de Tartaglia contra Cardano, així com la lluita legal per la possessió de patents dels monopolistes del programari.

Val a dir que des d’el Renaixement, la manera de transmetre els coneixements científics ha avançat molt. En l’actualitat, el reconeixement ve donat a través dels articles publicats, essent el prestigi proporcional a la difusió entre la comunitat. No és així en el món de la tècnica en general, on els secrets d’empresa són comparables als secrets d’estat, i amb més valor econòmic.

Aquest és un problema intrínsec a la societat capitalista actual. Davant els problemes que requereixen la tecnologia, igual que en la ciència, hi ha diverses solucions possibles. El mètode científic preveu que la solució òptima serà aquella que es pugui demostrar i s’adapti millor a la realitat. En canvi, els enginyers estan sotmesos a un conjunt de restriccions econòmiques que obstaculitzen el progrés. Estem parlant de mètodes més barats de fabricació, de compatibilitat amb estàndards obsolets, o de malabarismes amb patents.

Així, la tecnologia que s’implanta no és necessàriament la millor per la comunitat sinó la de l’empresa que ha explotat més els seus treballadors i ha manipulat amb més saviesa el ramat de consumidors. Hem d’assumir que ens desplacem en vehicles basats en l’explosió de fòssils, i que els seus motors no són els que proporcionen més rendiment termodinàmic sinó els que sonen millor a l’oïda dels amants del tuning.

Però no cal que ens conformem quan el que es ven és programari. Les empreses ens intenten convèncer de que és el mateix cas que la tecnologia habitual, però res és més allunyat de la realitat. El programari és coneixement, algorismes i formes de codificar la informació. Pertany al camp de la saviesa col·lectiva, i és absurd no compartir-lo. Tant com resultaria absurd que només una empresa pogués calcular el temps de caiguda d’una poma.

Afortunadament, el programari lliure porta la solució a aquest conjunt de fal·làcies, i cada dia s’estén una mica més. La seva qualitat indueix a pensar que aquells que fan ciència únicament per al benefici personal encara tenen molt per aprendre.

Però el més important és que amb els programes lliures es pot tenir tecnologia capdavantera sense renunciar a la llibertat. I avui és la informàtica la que es revoluciona, però amb esforç encara podem continuar recuperant la resta de llibertats cedides. Si és que hom no té por al lliure albir.