L’estúpida llei sobre els teclats espanyols

En un acte de genialitat i patriotisme, els nostres colonitzadors van decidir que la influència colonial dels EUA era una vergonya, i que per defensar la integritat cultural del seu país calia imposar que tots els teclats venuts en territori dominat per sa majestat comptessin amb una tecla per a la ñ.

Certament, és pràctic disposar d’una tecla per a la ç, i també d’una altra per a la ñ en les ocasions en què escric en castellà o m’hi obliguen raons administratives. Ara bé, aquestes tecles tenen un preu associat, que és la redisposició dels símbols propers. I a més, algun il·luminat va pensar que seria convenient moure’ls encara més lluny. Així quedava un teclat «chulo».

Molt maco, però impràctic per a programar-hi. Els dissenyadors de llenguatges de programació van decidir que per fer la feina més fàcil als seus usuaris, utilitzarien símbols de fàcil accés amb el teclat americà estàndard. D’acord. Aleshores els programadors poden adherir-se a l’estàndard i fer servir el teclat americà en comptes de combinacions de tecles dignes fins i tot de l’Emacs.

Tots? No. Els residents a Espanya ho tenen més complicat. Quan vaig decidir comprar un teclat americà per comoditat vaig sentir rumors de que era impossible per llei. Vaig confirmar-ho (també al BOE) i vaig quedar com a mínim sorprès. El text és una altra perla:

Tales disposiciones justifican el presente Real Decreto mediante el cual se exige la presencia de los caracteres específicos del idioma castellano en los teclados de los diversos aparatos que se utilizan para la escritura y que se ponen a disposición del público. Con ello se asegura la correcta expresión escrita de dicha lengua.

Quan la comoditat s’ha anat convertint en necessitat, la solució me l’ha donat Internet. Podeu trobar molts venedors a l’estranger; a mi m’ha anat bé 24ibuy, ja que fan paquets de diverses unitats convenients per fer una comanda en grup i repartir-vos les despeses d’enviament.

I properament, més comentaris sobre lleis estúpides. Estic esperant un altre paquet.

I destrossarem el monstre del pou
més profund del nostre cap.
— Extremoduro, Pedrá

Sois todos unos maricas

1. Resultats 1 – 10 d’aproximadament 18.400 per a “sois todos unos maricas”. (0,08 segons)
2. Resultats 1 – 10 d’aproximadament 5.340 per a “soys todos unos maricas”. (0,49 segons)
3. Resultats 1 – 10 d’aproximadament 4.740 per a monomorfismo. (0,15 segons)

Mentre espero una mica més de motivació abans de redactar una entrada més llarga, deixo una perla lingüística. És de collita pròpia. No he visitat les pàgines enllaçades a les cerques per obtenir més mostres d’un llenguatge tan pintoresc.

Els llibres més curts

Els llibres més curts
són els que més costa llegir

A bruxa de Portobello

Una novel·la brillant, amb un ritme ràpid i un estil periodístic molt realista — de fet el principi de la història és completament verosímil i no és fins a les darreries del llibre que les coincidències es noten massa forçades per lligar l’argument.

A banda doncs, d’aquest esforç innecessari per exagerar i donar un toc de pel·lícula a la novel·la, la resta està ben equilibrada. Vist fredament, potser hi ha repetició d’idees; es dóna massa voltes sobre el mateix tema, però dintre del conjunt que és l’obra i com a recurs estilístic, no es pot dir que estigui fora de lloc.

Afirmo que el ritme és ràpid, i és cert, però convindria matisar-ho. Em sembla adequada l’expressió de la música allegro, indicant un tempo viu però no trepidant. Simplement fluid.

I és que la càrrega ideològica del text és prou important com per haver de reflexionar sobre les paraules després de cada sessió de lectura. No perquè calgui llegir entre línies; al contrari, ja que l’estil és ben directe; sinó perquè els conceptes són trencadors amb els que el lector pugui tenir al cap en el moment de gaudir d’una lectura reposada.

No diré innovadors, ja que segons vaig poder comprovar després d’acabar el llibre, les idees són recurrents en l’obra de Paulo Coelho, però per a mi era el primer contacte que tenia amb l’autor brasiler i em va resultar xocant. Espero, però, poder gaudir de les seves paraules força vegades més. Potser, després de fer-ho, descobreixi que aquest llibre no té res d’especial, però potser no.

Como amiga llegará.
Como extraña se te irá.
Engañándote.
Robará tu corazón
si la intentas atrapar.
— Saratoga, Viaje por la mente

weiugnvwq

Els moments d’escriure nous posts al blog, així com els títols i continguts estan degenerant cada vegada més. Aquesta vegada gràcies a un personatge “rabassudo, ma grande”, però sobretot a la meva habilitat per endarrerir la feina. Si alguna cosa he après darrerament — i no penso analitzar, no importa quant incoherent pugui quedar — és que

La sort no es té, es fa.

iafwgabh

Les hommes n’ont plus le temps de rien connaître. Il achètent des choses toutes faites chez les marchands. Mais comme il n’existe point de marchands d’amis, les hommes n’ont plus d’amis.
— Antoine de Saint Exupéry, Le Petit Prince

Un raonament interessant que, a mida que el temps es va fent més valuós, mostra la seva veritable importància.

Avui una amiga m’ha regalat indirectament el plaer de llegir El Petit Príncep a les cinc de la matinada. Gràcies. Agraïments també a la legislació canadenca, més fidel a la raó de ser dels drets de còpia — incentivar la creació de material original — que no pas la nostra.

I vós, què feu navegant i buscant pàgines a l’atzar? El temps perdut davant l’ordinador sí que no l’aprofitareu.

Precampanya, campanya i cacofonia

El blog hipòcrita comença avui la campanya electoral. No estic segur de si seria legal fer apologia o demagògia de qualsevol tema en cas de que jo fos un polític, però per sort la meva no-afiliació em permet expressar-me lliurement.

Altrament, em caldria disfressar les paraules per dir el mateix però assegurant-me de que els tribunals no tinguessin motius per condemnar-me. És la cada vegada més utilitzada tècnica de l’acció políticament correcta, un eufemisme infame que designa les encara pitjors alteracions del llenguatge i el raonament que duen a terme periòdicament els governants i aspirants.

Suposo que us haureu fixat que els discursos polítics – i, per extensió els de les persones polítiques – tendeixen a acostar-se entre sí, i encara pitjor: la convergència és cap al conjunt buit. Com és ovbi em refereixo a absència de contingut, significat i originalitat; no de longitud en sí.

És que els que volen governar s’han quedat sense idees? No ho crec. Una persona que pretén la dominació mundial – o, com a mínim d’un país – ha de tenir un pla ben definit. Però a la vegada s’ha d’adaptar a les exigències del guió. Si la societat demana neutralitat, l’han d’oferir: tot respon a les regles d’Adam Smith. Així, és suficient prometre unes quantes mesures populars, assegurar que el món és de color de rosa però que encara ho serà més amb el govern de cert partit i, en general, no prendre un posicionament massa ferm en temes importants. I besar mainada.

Diria que estem vivint una època de govern tan homogeni que el bipartidisme és només una il·lusió. Recordeu el caciquisme i les figures històriques de Cánovas i Sagasta? Ara mateix també tenim uns partits tan poc diferenciats que els seus ideals oficials fan riure. El Partit Popular no s’atreveix a treure’s la disfressa que porta posada des de la fi del franquisme, mentre que als membres del PSOE els hauria de fer vergonya dir la paraula socialista. Sembla que Marx es va equivocar, i de la contraposició entre feixisme i comunisme no n’ha sortit una societat perfecta sinó aquesta presa de pèl. La resta de partits serien (o no) criticables si tinguessin la oportunitat d’influir amb els seus vots, però el concepte de diputat ho impedeix.

Últimament s’han vist alguns moviments reformistes en països de l’Amèrica Llatina, com els que encapçalen Lula, Evo Morales o el controvertit Hugo Chávez. Més enllà de la idoneïtat de la seva gestió, el que em proposo qüestionar és qui hi ha darrera seu? Una campanya electoral costa quantitats ingents de diners, i aquells que aporten el finançament probablement esperen rebre compensacions. Lula, per exemple, ja s’ha vist atacat pel fantasma de la corrupció.

Aquesta última divagació recorda que el sistema és molt difícil de canviar des de dins. Existeix un marc legal preparat per frustrar els ideòlegs joves i modelar-los fins que es converteixin en uns dels seus; només aleshores apareixen públicament. Com pot canviar això? La revolució sembla estar passada de moda, els règims totalitaris han demostrat la seva ineficàcia i ningú s’atreveix a conjecturar l’anarquia a gran escala. Encara haurem de fer cas a l’ex-president Maragall.

rant
1 a: a bombastic extravagant speech b: bombastic extravagant language
2 dialect British: a rousing good time
— Merrian-Webster dictionary

Com transformar un ebook en un llibre

Segurament alguna vegada heu trobat a la xarxa algun document llarg i heu pensat que valdria la pena tenir-lo en forma de llibre, ja sigui com a referència, com a llibre que es llegeix amb calma abans d’anar a dormir o potser amb indiferència al transport públic.

Conec tres solucions a aquest problema. La primera i més senzilla és comprar el text a una editorial professional, però això no sempre és possible. Potser el que vós voleu llegir no ho ha publicat ningú, o fa tant temps que ja s’han esgotat els exemplars coneguts, o creieu que el preu és excessiu i l’obra és del domini públic.

Amazon ha trobat una nova forma de fer negoci amb un lector portàtil. Possiblement sigui pràctic, però jo no l’he provat i no us el puc recomanar. Cal tenir en compte que és car i no fa olor de llibre, un detall absurd però determinant.

La manera que us vull proposar és la publicació casolana. No és el mètode més pràctic ni necessàriament el més barat, però té la garantia de que sempre funciona si es saben resoldre les dificultats que apareixeran. No tots els passos que exposaré són necessaris, i podrien no ser suficients, però són una bona mostra dels retocs més habituals.

Suposem que teniu una col·lecció de documents en format electrònic i creieu que és legítim fer-ne una còpia en paper. Un conjunt de contes amb llicència Creative Commons suficientment permissiva, per exemple. Donada la seva difusió i la proximitat a convertir-se en un estàndard, suposaré que els documents a tractar estan en format PDF, però en cas contrari recordeu que existeixen eines lliures per convertir de formats variats al d’Adobe.

El primer pas és assegurar-vos que és possible modificar els documents. La idea és passar-los abans a PS, que no té problemes de DRM, i recuperar-los sense restriccions. A més a més, es pot normalitzar el tamany de pàgina i, amb sort, estalviar-se el pas d’afegir un CropBox. Assegureu-vos que feu servir pdftops i no pdf2ps.
for i in *.pdf; do pdftops $i; done; for i in *.ps; do ps2pdf $i; done

Ara cal decidir l’estructura del llibre que voleu imprimir, és a dir l’ordre dels documents, i pensar a posar pàgines en blanc darrera d’aquells que tinguin un nombre de pàgines senar. Altrament tindríeu capítols començant en pàgines parells, i això és un atemptat contra qualsevol publicació seriosa. Podeu generar fàcilment un PDF en blanc amb l’Inkscape. Una vegada determinat com s’han d’organitzar les parts del llibre, només cal ajuntar-les:
pdftk part1.pdf [blanc.pdf] part2.pdf [...] cat output llibre.pdf

Depenent del tamany de lletra i els marges dels documents originals, us interessarà imprimir el llibre a dues pàgines per cara (fent un total de quatre pàgines per fulla). Molts programes us permetran fer-ho, però segurament els marges seran excessius. La manera d’arreglar això és modificar el tamany de pàgina visible del PDF: obriu-lo amb un editor de text al que no li importin els caràcters estranys i que tracti bé els arxius grans (l’emacs va bé) i busqueu la cadena “MediaBox”. Aquesta etiqueta apareix a cada pàgina i n’especifica el tamany. Si hi afegiu a continuació, i seguint el mateix format de l’arxiu, una etiqueta /CropBox [x_esq y_inf x_dre y_sup], podreu canviar el tamany visible de la pàgina. La referència és habitualment la canònica amb origen al vèrtex inferior esquerre de la pàgina real, i les unitats són 1/72″. Per obtenir els marges desitjats, cal anar provant, guardar el resultat i mirar-lo amb un visor de PDF. Podeu trobar més informació a la referència del format PDF.

Si el vostre llibre és en format A4 endavant, imprimiu-lo. Si té dues pàgines per cara, aleshores cal modificar les pàgines perquè quedin ben ordenades un cop plegades. L’Adobe Reader permet fer-ho, però no és lliure. La meva solució va ser un petit programa que reordena i gira les pàgines de manera que es puguin imprimir després amb l’opció 2 pàgines per cara de l’Evince. Si fa falta insereix pàgines en blanc, però és millor haver-ho fet abans manualment perquè el programa no té en compte el tamany de les pàgines. És a dir, cal afegir pàgines en blanc al final fins a tenir-ne un múltiple de 4. Potser el més important és fer proves amb un document d’unes 10 pàgines abans i assegurar-vos de que no us queden pàgines cap per avall.

Suposem ara que teniu el llibre imprès i voleu enquadernar-lo per no perdre tots els fulls. Una solució és portar-lo a una copisteria i per uns tres euros aconseguir tenir cobertes de plàstic i un espiral metàl·lic dins els fulls. És ràpid i acceptable. Però si preferiu un acabat tradicional, aleshores podeu enquadernar-vos el llibre vós mateix. Amb una agulla resistent, un martell, fil de niló i paciència es pot aconseguir cosir els fulls, i la coberta només és qüestió de cartolina i cola. Seguiu aquestes instruccions sobre enquadernació japonesa, però amb creativitat a l’hora d’interpretar els passos. Jo faig plecs de 5 fulles, els forado amb l’agulla i el martell, els ajunto, utilitzo un sol fil (tot i que gruixut) i no em cal agulla per passar-lo pels forats. Tot depèn del que hi hagi a l’armari dels trastos vells.

El resultat és un llibre que sí, fa olor de llibre.

L’atleta

El vent xiula al passar entremig dels barrots de la barana i produeix un udol fantasmagòric al llarg del passeig. Amb la platja al costat, s’ha aixecat un núvol de pols que, com si fos boira, impedeix la visió als escassos vianants que, uns metres més enllà, caminen mentre intenten quedar a redós de l’oratge protegint-se amb els seus abrics. El sol fa estona que s’ha post i, si es pogués veure, la lluna estaria esplèndida reflectint-se sobre el mar. Malauradament, la manca de visibilitat només permet la il·luminació groguenca de les làmpades de sodi i l’halo que les envolta.

Hom no esperaria trobar ningú en aquest ambient hostil; tanmateix una silueta desdibuixada s’entreveu enmig de la pols. L’atleta corre inclinat endavant i amb dificultat, afectat per la força de l’aire. Un paravent prim li protegeix el tors i els braços, però partícules diminutes el piquen a la cara constantment, se li enganxen per culpa de la suor, se li fiquen als ulls i a la boca i se li emboliquen entre els cabells, llargs i onejants.

Al cap d’una estona torna en sentit contrari. L’expressió de la cara és de patiment, però també de determinació. De tant en tant, però, li tapen el rostre els cabells que ara li cauen cap endavant. Respira amb dificultat, però el soroll queda ofegat pel del vent. Quan s’aparta els pèls que el molesten, aprofita per donar una ullada ràpida al cronòmetre i assegurar-se que segueix el ritme que s’ha marcat.

El seu únic rival és aquell al que mai podrà vèncer. El porta lligat al canell i, per tant, sempre l’acompanya. Ha emès un so agut, recordant-li que continuava comptant i que no es podia despistar. Ja falta poc. D’aquí a un minut llarg l’atleta pitjarà un botó, s’aturarà, cridarà, mirarà la pantalla, s’ajupirà, caminarà uns passos i alçarà la vista cap a l’horitzó, esperant el moment de tornar a sortir.

Tenir qualitats està bé, però tenir voluntat és millor.
— Michel Bernard

Servei tècnic de Lexmark

Pensava escriure un article irat sobre la qualitat del suport tècnic del fabricant d’impressores Lexmark, però al final n’he quedat satisfet. No especialment, però he de reconèixer que han sabut resoldre les seves mancances amb dignitat. Aquesta és la història:

Fa temps va caure a les meves mans una Lexmark Z55, una màquina poc valorada per la comunitat d’internautes, però que semblava suficient per treure’m d’un mal pas. De fet, vaig començar a utilitzar-la perquè el portàtil nou no estava equipat amb port paral·lel, que era l’única connexió de què disposava l’antiga Epson Stylus (i que encara funciona).

No va donar gaires problemes durant l’època en què la vaig fer servir com a impressora principal, només una mica de feina per configurar-la amb Linux. Van ignorar les meves peticions d’ajuda argumentant que hi havia massa distribucions del sistema operatiu diferents al mercat i van refusar alliberar el codi dels programes controladors quan vaig decidir embrutar-me les mans i intentar-ho arreglar jo mateix. El que deia, una cortesia estàndard envers els usuaris de programari lliure. Amb l’agravant que van intentar ser amistosos amb Linux però es van quedar a mig camí i amb informacions contradictòries. Al finar va resultar que no es portava bé amb la versió del CUPS.

Quan vaig marxar a estudiar a Barcelona vaig comprar una impressora làser, una HP LaserJet 1020, havent-me assabentat abans de si era compatible o no amb el sistema operatiu que pretenia fer servir. La vella Z55 va quedar aparcada a les golfes, dins una bossa de plàstic perquè no agafés pols. La vaig tornar a fer servir esporàdicament, però devia fer més d’un any des de l’última vegada.

I fa un parell de setmanes vaig voler imprimir uns apunts, així que vaig baixar la màquina i la vaig connectar al portàtil. No va haver-hi manera de que respongués a les meves demandes d’imprimir pàgines de prova, però vaig observar un codi de pampallugues de les llums d’operació. Això em va fer anar a consultar la documentació a la xarxa del fabricant. Malauradament, no vaig trobar cap explicació relacionada amb el meu codi – sí que n’hi havia d’altres – i vaig decidir-me a preguntar via correu electrònic.

Avui m’he cansat d’esperar resposta. La web promet un temps de 3 dies laborables, que s’havia complert amb les consultes anteriors, això cal dir-ho. Pensava que s’ho podien estar agafant amb calma, donat que són festes, però han acabat esgotant la meva paciència. Amb mala cara, he decidit provar sort amb el servei tècnic a través de xat.

M’esperava trobar l’equivalent americà a una noia d’atenció al client de Telefònica, que em demanés que reiniciés el Windows o que m’assegurés que la impressora estava endollada, però en canvi m’ha atès un professional que no ha necessitat res més que una frase precisa per indicar-me el camí a seguir. Com que els passos no eren trivials, he pogut suposar que, a la web, la companyia aplica el principi de que l’usuari és sempre el principal responsable dels errors, i prefereix amagar la informació més enrevessada.

Al final no he aconseguit reparar la impressora, però si que he quedat convençut de que arreglar-la seria prou complicat com per haver-la de dur a un taller professional. El meu interlocutor s’ha endut una bona puntuació en les enquestes i jo m’he quedat més tranquil. Ara bé, la resta de l’empresa és un disbarat.

Desenvolupeu programari a prova d’usuaris estúpids i aconseguireu que només els estúpids el vulguin fer servir.
— IRC